Creus de terme 4
Quarta part
El vehicle avançava de manera que en no-res hi seria. Per desgràcia se li tornaven a tancar les parpelles alhora que el cos se li estovava. Com una vegada fent d’escolà que es va mig endormiscar durant el sermó del rector. Com no es podia aixecar de la cadira el rector va seguir amb la misa.
L’auto no seguia el traçat de la carretera i de sobte s’acostava a la cuneta. Encara com que els llums i el clàxon d'un cotxe en sentit contrari el van enxampar a hora horada. Prou per despertar-lo. Es va sobreposar i es va dir que millor seria aturar-se al voral. Com que era estret hi va desconfiar i ho va rebutjar.
Gairebé no va arribar a espavilar-se perquè de nou se li tancaven les parpelles. Va pensar en l’àvia que passava l’enfilall de grans mentre ho acompanyava de la lletania amb veu baixeta. A mesura que passava els grans, en la ment d’ell desfilava una filera de creus ben arrenglerades, tantes com grans del rosari, que apareixien sobre els marges del voral.
Va arribar a l'altura de la creu amb flors. A mi no m'afecta eixa perquè ja em queda molt poca distància. És obvi que hom mai no sap la fi de la vida, degué pensar l’home recordant allò que el profeta predicava a la gent d’Israel, la que el va apedregar en el descampat. En l’imaginació seguia veient que l’àvia havia arribat al final del cinqué misteri després del qual hi havia el crucifix. També l’auto va arribar a la creu de terme del poble. Caram, la del profeta! Obre les parpelles, a dalt, vinga, degué dir-se però amb prou feines podia de tan que li pesaven. Potser si els ressos de l’àvia “allibereu-nos de les tristeses de la vida present…” li tiressin una mà. Sisplau, sisplau, dona’m, dona’m la mà. Pero no.
Joan Guerola
