Qui està lliure de què? 4 (experiment de narrador càmera)
Quarta part
Dorm en una cova. A poc a poc entreobre els ulls inofensius. Badalla i s’estira. Es posa dret a la primera llum del dia. Li arriben les sis campanades del matí des de l’altre costat del poble. Fa una passa, posa el peu en fals i sembla que vagi a caure però no. Se sent millor. Beu una mica d'aigua d’una font, es mulla la cara i la torca amb la màniga.
Les boires s’expandeixen, cobreixen i mullen el fons de la vall. El sol escampa els ventalls de raigs. Recolza l’esquena i contempla que no tarda a fondre-la. Segueix mirant amb despreocupació i no en treu res en clar.
Té gana. Menja figues, móres d’esbarzers i garrofes. En acabat, va a un forn de calç. S’acosta on és en Torrao que li dóna pa i alguna cosa més per acompanyar. A vegades passa uns dies sense menjar, ja que depèn de la caritat dels veïns, que no els sobra res.
Talla llenya. Prepara feixos amb branques de pins. En Torrao, que és calciner, cala el foc que s’aplica a la pedra viva durant un temps.
—Beu i et sentiràs millor.
Li dóna l’ampolla de vi. Tots dos beuen i el degusten.
—Nosaltres no depenem dels cacics del poble. Si més no, jo —diu en Benihata.
—No n’estiguis tan segur. T’has assabentat de la pallissa que els manats pel batlle li van fotre a en Josep Vilaür per furtar unes patates. Com que no plou, no pot conrear cereals ni hortalisses. Ha anat venent les terres als cacics perquè aquests li donin cereals. Ara ja no li queda res. Ha de robar perquè els fills no tenen per menjar.
Els dos beuen un got darrere l’altre.
—Els cacics no s’apiaden de ningú. Saps què? Els nostres veïns, eixos enviats pel batlle, són uns fills de puta. Coi, pegar a un veí de tota la vida, l’última cosa del món que faria —es detura i posa els ulls en l’ampolla. En queda cosa d’un dit només. Fa un glopet—. Ara ja no en queda, de vi. Destapa’n una altra. Això és el que de debò ens cal. La resta només és soledat i por.
—Nyas —diu i li passa el vi. L’assaboreix— podem beure mentre hi hagi prou foc. Haver guanyat la guerra fa sentir els cacics més poderosos. L'altre dia van multar en Ricard Tarrés perquè va blasfemar en l'abeurador mentre donava a beure al matxo. S’havia espantat i li va pegar amb el ramal alhora que soltava renecs contra tothom.
—I el van multar per això?
—I tant. Creu-t’ho. Ho vaig veure.
—Oh, la mare que… Els del Partit de Dalt Republicà no poden ocupar càrrecs. Si jo hagués estat en el front, no hauríem perdut la guerra.
—Som uns desgraciats, t’ho juro.
—Ja tens raó, ja. Tots estem fotuts, alguns no tant. Jo visc el present, que no em canvia i no em canviarà. No em sento ni feliç ni desgraciat. Estava derrotat d’ençà que vaig néixer.
En Torrao posa llenya per últim cop. Li cal el temps idoni. Ambdos estan asseguts, amb el vi i la paciència. Només han d’intervenir en la preparació de la calç, si és necessari. En acabat, la tapen amb canyissos i esperen uns dies.
Els dos la venen a la gent del poble i d’altres indrets. Mentre la venen, no parlen. La gent compra molta calç. La fan servir per pintar parets, per les vinyes que són esquitxades amb calç, per les porcades… En Torrao guanya els seus diners que porta a casa. En canvi, en Benihata no té ni on anar, només els gallets que guanya de tallar llenya o el que guanya quan porta cabassets de sorra d’una cova de la muntanya. La ven a les dones que la fan servir per escurar.
No li fa perdre la son les coses de l’església. No és creient, tampoc s’ho ha plantejat. Si va a actes religiosos, és perquè se l’obliga. La seva presència impressiona, millor que no hi vagi. És possible que faci nosa als cacics. Que no els agradi. No li roba la son a ell. En canvi té bona relació amb el mossèn i l’ama que en té cura d’ell.
Continuarà
Joan Guerola
