Qui està lliure de què? 3 (experiment de narrador càmera)
Tercera part
Una paret pintada de calç de la seu del Partit de Dalt té forats a causa dels tirotejos. No queden diligències militars en el poble. Dones de dol que, mocador al cap, esperen i xerren en la font per omplir càntirs. Altres, per portar el pa a coure al forn, caminen per les voreres de davant de façanes velles. Uns homes majors treballen els horts del voltant del poble. Altres, amb les espatlles ensopides i decaigudes i el cap abaixat, venen amb els matxos i les burres pels camins amb la muntanya al fons.
La gent se'n surt com pot, acabada la guerra civil.
Se celebren festes pels qui les poden gaudir perquè no tenen morts o desapareguts.
Alguns homes s'asseuen entorn d'una taula al casino del Roig. Enraonen i discuteixen mentre beuen vi, cassalla i aiguardent durant una bona estona. Ningú esmenta ni una paraula sobre batalles de la guerra. Un treu la petaca i enrotlla un cigarret amb tabac del paquet de caldo. En Torrao, l’Arogres i dos més canten ranxeres i beuen. Acaben borratxos.
En Benihata, amb l'ampolla de vi prop, s'asseu en el rastell d’una vorera i escolta un acordió i una guitarra. Unes poques parelles ballen en la plaça.
En acabar la revetlla no li queda vi. No li aparta la mirada uns instants i recorre el vidre amb els dits. De tant en tant, es llepa els llavis i dormisqueja. De sobte, li treu la mirada, l’agafa, s’aixeca i camina en direcció a la seu del Partit de Dalt Republicà que està tancat. Es detura en la font rodona, es renta la cara i renta l’ampolla.
Se’n va als coets, ja de matinada. Ell estira un carret que s’esmuny per sobre d’una corda lligada de cap a cap d'un carrer. Hi ha coets d’eixides a un costat i l’altre del carret i a mesura que l’estira els coets es despengen al seu darrere. Volen i revolen, es creuen de manera esbojarrada cap a un costat i cap a un altre fins que exploten. Homes, sobretot joves, porten barrets i camises de màniga llarga, pugen a les reixes o corren per fugir de la imprevisibilitat dels coets. Els empomen o n'agafen de terra amb les mans. Es provoquen uns a altres, se'ls llacen i esclafeixen de riure. Criden, riuen i vigilen que no es cremen, que la bola no els exploti en les mans. Es donen alguna patacada.
En Benihata, ben prim, vesteix roba esparracada, no es protegeix el cap mentre es mou per entre flames, fum i xiulets de les espurnes dels coets d'eixides. Treu un noi amb cremades a les mans del mig la cordà.
—T’agafo fort dels braços.
—D’acord. El que tu diguis.
Se’l posa a l’esquena i passa pel mig dels coets que segueixen caient del carret que ara porta un altre. Camina amb decisió cap a fora del carrer de la cordà i el porta a cal metge. Se’l baixa. Es miren i es fan un somriure.
—No hem tardat. Et fa mal?
—Força.
—És estrany portar-te així. Saps? Com si ho hagués fet abans en un altre lloc.
—Potser, tu sabràs.
—Ja ve el metge. Jo me’n vaig si no em necessites.
El metge l’atén i ell se’n va.
Torna amb les mans a les butxaques a portar el carret i anar enmig de la cordà. Es continua movent enmig del foc i l'olor de pólvora. La roba esparracada i amb forats per arreu. Pateix alguna cremada però no s'immuta, no dóna senyals de dolor. De metges, no en vol saber res malgrat les cremades. Se les cura amb una aplicació d’herbes aromàtiques.
Continuarà
Joan Guerola
