Qui està lliure de què? 2 (experiment de narrador càmera)
Segona part
Uns soldats deambulen pels carrers del poble, un llarg i un altre estret i curt.
Altres pels afores.
El departament d'intendència s'ubica en l'abadia i la cuina a l'hort de la mateixa abadia d'on surt una olor molt forta.
Dos homes majors parlen en una cantonada.
—Quin fàstic d'olor —diu un.
—Sí, és insuportable eixa pesta de la cuina —-diu un altre.
Al migdia, soldats en cua esperen el torn pel ranxo. Un soldat recull la ració i s'allunya cap als afores del poble. Es posa el menjar a la boca i l'escup.
—Pua, quin fàstic! —diu el soldat.
A punt de llançar el menjar en un racó dels afores alhora que el sorprèn un home amb roba negra esparracada.
—Que vas a fer! No ho llencis. Dóna-me-la.
—De veritat ets capaç de menjar-te-la? Però si és immenjable
—És clar que sí. Mira, tu me la dónes i jo et dono un rosegó de pa dur amb llonganissa.
El soldat vacil.la. Tot i els dubtes menja el que li dóna.
—Gràcies —diu el soldat i s’ho menja—. Millor això.
—Jo sé el que és estar al front i passar gana. Vaig ser-hi fins que em van llicenciar. Mira, quan no puguis menjar del ranxo, m'ho dius i t’acompanyo a casa d'una dona.
—Acompanya’m ara, així sabré on és.
Benihata, que acompanya el soldat a la casa, li presenta la dona. Al cap de poc, ella li prepara una truita amb un trosset de pa dur.
—Està molt bo —diu el soldat que devora el menjar.
—Penso en els meus tres fills que estan al front. Pobrets, que no el passi res, senyor —diu i es persigna.
El soldat, que torna algun dia més, agafa unes monedes en desús, i amb l'ajuda d'un bufador petit elabora uns anells que li regala a la dona.
Els soldats recorren els camps dels pobles de la comarca per evitar els que vulguin eludir la mobilització de les quintes, ho aconsegueixin. Registren coves i només aconsegueixen allistar alguns perquè els que s'amaguen canvien de cova sovint.
Continuarà
Joan Guerola