L’herència 6 (experiment de narrador equiscient)
Sisena part
De voler fer un camp de golf havien passat a muntar un parc solar en les terres. Hom diu que farien una planta de biomassa, també energia renovable. Un d'aquells sabuts del poble els va explicar que s'havia de fer energia a partir d'excrements del bestiar, de residus de palla, o de branques fines. Vaja, si ho cremaven tot junt, menuda pudor faria pels voltants, i, segons bufés el vent, podria arribar al poble. Ell havia cremat branques, sarments o marges que tenien malesa. Només notava olor a fum. Vés a saber què carai hi faran. Déu meu, si vivien bastants anys, quantes coses veurien. Es va guardar el camp de prop del poble i unes hortes, que en altres temps s'havien pogut regar amb l'aigua d'una bassa, però estaven erms i les séquies estaven cobertes per esllavissades de les ribes.
Es va aixecar del fenoll del marge, va prendre el cabàs, s'hi va acomodar el barret de palla i va prendre una branca d'olivera com a suport de camí a casa. Per últim cop va recórrer amb la vista el bancal que havia heretat la dona, i que no havia venut, es va donar la volta i se'n va anar amb desgana amb sengles marges amb alguns matolls d'herba i esbarzers coberts de la pols que aixecaven els vehicles i els ramats d'ovelles. Es va creuar amb sargantanes al sol i conills que fugien.
Ja havia passat un temps de la venda de les terres, quan va veure arribar al fill i li digué:
—Com estàs fill meu. Jo bé, he après a tenir cura de mi mateix. Enguany no ha plogut gaire.
—Ja em puc imaginar, sense ploure, com estaran els camps. És perdre el temps amb ells. Ara poden deixar un bon rendiment fent negocis i d'això ja me n'ocuparé jo.
—Què vols fer?
—Vendre'ls.
—Això ja ho he fet jo.
—I ara! No em diguis que els has venut.
—Em vaig afartar de tallar herbes, de llaurar i cavar. I no en parlem més.
—Anaven a ser la meva herència. Jo els hauria venut molt bé perquè anaven a fer una carretera. T'has passat de la ratlla.
El seu germà va posar un esforç enorme d'odi en la mà que aguantava un ganivet tret d'un calaix. El fill va donar una coça ràpida a la mà i el va fer saltar pels aires. El va empomar i amb un gest ràpid li va fer una ferida al braç.
—He de dir-te que lligant caps, m'és ben igual morir assassinat per algú que no considero el meu fill perquè té el verí d'un escorpí, com morir ple de tubs en un hospital o morir en el fàstic de la soledat en un geriàtric. Potser m'estalvies patiments.
Un silenci. Podia sentir que el fill no es movia, quiet amb el ganivet a la mà.
—Veus… Sembla que no he esperat prou. Mentre et miri seràs incapaç de fer-me res. Només m'has fet una cicatriu en la cara, en el mateix lloc per on havien caigut llàgrimes. I per casualitat. Els diners no serveixen d'esperó per procedir així —va dir sense astorament quan el fill va aixecar la mà ferma amb el ganivet que li apuntava.
—No hi ha ningú que ens vegi ni que em faci nosa —va dir el fill quan en una escomesa li va clavar el ganivet en el ventre del pare. El fill va embolicar el ganivet ensangonat. Se'l va emportar amagat en una bossa.
Hom sempre té alguna cosa més, ambigües fins i tot. La vida del germà s'enredava i es desembolicava sense saber com. Recobro la realitat inexplicable d'ell. Si visqués, recordaria el que li aconsellava. Que s'oblidés del fill traïdor.
Joan Guerola
