L’herència 5 (experiment de narrador equiscient)
Cinquena part
Com si es tractés d'un flagell, es van difondre diversos rumors sobre empresaris que anaven a fer camps de golf a uns quilòmetres del poble. Quan escoltava notícies d'eixe tipus, el seu germà no va mostrar gens d'interès. Segur de no considerar-se al·ludit, ni tan sols les esbrinà. Segons ell en qualsevol ocasió s'esbombaven rumors de possibles compres de terra per rebaixar-ne el preu. Alguns pagesos, en sentir parlar que podrien treure un grapat d'euros, embogien. Fins i tot alguns deixaven els bancals erms: per què llaurar i esporgar si no guanyem per pipes. Quines ganes d'engegar-ho tot a pastar fang. Ja els planyo, deia ell. En l'època de l'altre règim, era veritat que, tot i que cadascú feia les coses al seu aire, no els havia anat malament. Guanyaven més que ara que estaven en la Unió Europea en què, per sobreviure, tot eren privacions.
En una ocasió en què podria afectar a terres d'ell, sí que en va estar a l'aguait. L'imprevist per un canvi de realitat o quedar assegut al llindar o rere la finestra d'una habitació i seguir mirant el mateix tros de cel emmarcat per les parets. Un somni que s'anava imposant a la realitat, malgrat el pànic de quedar-se encallat enmig d'empreses de poca solvència. Els pagesos estaven per vendre. Resultava evident que ells no n'estaven acostumats a aquest tipus de negocis. Per això havien de vigilar que no els enredessin i buscar algú que els assessorés. Cago en Déu, vés-te'n a saber si els enganyaven. D'on anaven a treure aigua per la gespa i per les instal·lacions? Tant és. En cas que es construís el camp de golf, qui hi aniria a jugar? Els pagesos només sabien fer servir els mànecs de l'aixada, de la forca i d'altres eines del camp. Si els convidessin, millor que no juguessin perquè podrien prendre mal.
El seu germà en va vendre una part, sense consultar amb el fill. Qui no hi és, no té dret a opinar si ha fet un nyap. N'estava fins als nassos de perdre diners en jornals, impostos, gasoil, insecticides i pesticides, i d'arribar a la caixa rural i no n'hi haguera diners. Com a mínim, amb la venda se n'assegurava un raconet. Li dolia, ja que els camps havien perviscut amb ell, els pares i els avis: tots els havien treballat amb un afany obsessiu. Van ser comprats per una empresa de la capital. No hauria d'haver pensat si especulaven, a més li havien pagat força bé.
Continuarà
Joan Guerola
