L’herència 3 (experiment de narrador equiscient)
Tercera part
I si li truqués per telèfon, però vés-te'n a saber si seria pitjor. Si el fill esquerp no en volia saber res, per què hi pensava tant. Passava estones assegut en un cantó del poble, prop de casa, al costat d'altres homes mentre prenien el llevant al migdia, o la fresca a la nit. Déu ni do, era obvi que els problemes li tocaven a ell. Tens un fill molt trempat, li deien però la ràbia aflorava en la soledat de casa. De mica en mica ho va anar paint tot el menyspreu. Quin remei, no? Suficient tenia amb lluitar per seguir endavant.
La visita última ja no importava gens. El fill devia tenir-ho ben planejat perquè el malparit no hi va dubtar el més mínim, ni li va saber greu deixar-lo. El molt idiota no sabia que qui de casa se n'anava, a casa solia tornar. Per sort no li va partir el cap amb la destral. Hòstia, quin horror. Fer-li mal, només hauria servit per haver de portar-lo a l'hospital.
Hi va haver un incendi en el qual el foc corria per la muntanya, i el fum, que pujava en una columna enorme, tapava el cel i deixava caure guspires de cendra. El foc no podia ser controlat. Des de la serra va baixar pels barrancs i va cremar canyars, esbarzers, matolls i baladres. Van saltar espurnes que anaren a caure als badalls dels troncs recaragolats de les oliveres. El vent va avivar les espurnes que van fumejar i van anar cremant les soques fins que les van clivellar i es van partir per la meitat. Va perdre les oliveres centenàries.
Continuarà
Joan Guerola
