L’herència 1 (experiment de narrador equiscient)
Primera part
El fill del seu germà, en acabar els estudis, es va quedar a la capital a treballar en alguna cosa de l’especialitat d’ell.
Quan era enjorn per dinar, el germà deixava en terra el cabàs i a l’ombra d’una olivera jeia sobre el fenoll d’un marge mitger en la part baixa d’un tossalet. S’abaltia amb el remoreig de les cigales i amb l’imponència de la calitja suspesa sobre els camps alhora que recordava en la densitat de la bonança apegalosa. Només els records esbotzaven l’hermetisme i li congestionaven la cara. Quant de temps feia que no afilava la corbella. Quins temps quan llaurava amb el matxo i feia servir l’aixada per entrecavar soques de ceps. Quines collites: quin gust omplir cabassos de raïm tot el matí, omplir caixes d’albercocs o sacs d’espart plens d’olives. Sovint renegava, però força pitjor a hores d’ara. Tot s’havia acabat, fins i tot la cooperativa del vi i la fruita. El bancal que tenia enfront era una herència de la seva dona, que va morir en el part del fill. Tip de perdre diners amb les terres, si trobava un bon comprador, anava a vendre’n algunes de la hisenda. Eixa era la conclusió, sense que li calguessin introspeccions gaire profundes.
El fill i els bancals, les dues realitats que més estimava. Dolgut per la fugida i l’abandonament d’ambdós: absències que carrisquejaven. Seguia fent sol els afers del camp i les feines de casa. No volia empipar ningú ni al fill, que el venia a visitar alguna vegada. De nen li comprava regalèssia, i els dissabtes li donava algun duro perquè es comprés un xupa-xup. Podria assegurar que estava tan vigilat com els nens que tenien pare i mare. Li va pegar calbots per a educar-lo amb rectitud i va fer el possible perquè aprengués de lletra i números. La qüestió era que amb un ruc en la família ja n’hi havia prou, perquè ell era tan ruc que no sabia fer la lletra o amb un canut i no volia que el fill ho fos.
Continuarà
Joan Guerola
