CONSUMIDORS I USUARIS
Economia Digital ha publicat diverses notícies involucrant l’Organització de Consumidors i Usuaris en practiques dubtoses. Segons ED, l’OCU, associada amb Test Achats, AltroConsumo i Deco Proteste, van engegar l’empresa Euroconsumers amb filial a Hong Kong, Worldcado, cap on enviaven uns 15 m€ per tal de, entre d’altres coses, adquirir regals de baixa qualitat d’origen xinès per a les seves promocions agressives de captació de socis.
Al marge que s’acabi confirmant o no, aquesta informació, és lamentable que les organitzacions que haurien de defensar l’usuari i el consumidor es vegin embolicades en històries que els poden desprestigiar. Recordem el cas d’AUSBANC, jutjat per l´ús de xantatge per tal d’aconseguir publicitat de banca i administració. O els casos en procés judicial a l’entorn del pseudo sindicat Manos Limpias que també utilitzava l’amenaça i la mentida per obtenir rèdits econòmics.
Aquí s’hi podria afegir els casos de grups ecologistes o de defensa del medi ambient que actuen a base de subvencions disparant contra aquell que interessa al qui paga la subvenció. He conegut de prop, per exemple, el cas de la batalla de la sal, on d’una banda les salineres marines i les salineres minaires d’Alemanya han finançat sengles estudis o recerques sobre la salinització territorial que podria provocar la mina de potassa de la Catalunya Central, per tal d’evitar que avanci el procés de producció de sal barata que rebentaria el seu mercat, alhora que eliminaria el problema dels residus en aquell territori.
O també coneixem el comportament d’alguns digitals, especialment dedicats a les cròniques grogues i confidencials, que ataquen una presa política o econòmica fins que aquesta posa la publicitat adequada.
I això passa a l’estat espanyol, a Catalunya, i pel que sembla al sud d’Europa. Desconec el grau de podriment de l’Europa calvinista del nord i centre. Per composició cultural i història m’imagino que no deu ser tant freqüent aquest grau de descomposició social.
Arribats aquí, i quan s’està demanant amb tota la raó transparència a la política i a l’administració, s’haurien d’establir protocols per a què organitzacions sense afany de lucre, empreses periodístiques i grups de recerca o defensa d’un territori o dels consumidors deixessin clar de qui pengen econòmicament.
Perquè lamentablement si pengen directa o indirectament d’algú, ja no són independents i no poden servir per a la funció que teòricament diuen defensar: el consumidor, l’opinió pública o el territori.
I és francament una pena. Crec sincerament que l’única lluita progressista viable al segle XXI no és la tradicional del XIX-XX, entre treballador i empresari, sinó la dels usuaris dels serveis públics i consumidors dels productes i serveis privats contra els oligopolis i la tecnoburocràcia. I això passa per organitzacions interclassistes de classes populars, des de la burgesia industrial fins als aturats, dels joves als vells; organitzacions independents que viuen dels diners dels associats, i no de ingressos aconseguits amb xantatge o especulacions similars als dels sectors que denuncien.
