N’Enric Vila i jo estem preparant un llibre de converses. Heus ací la que vam mantenir amb motiu dels referèndums sobre la independència de Catalunya.
Enric Vila: “Per dir-ho amb una frase que corria després de la consulta d’Arenys de Munt, “l’alegria dura poc a casa del pobre”. Quan ens vam tornar a trobar, hi havia molta gent preocupada per l’esperit del 13 de setembre, que en cinc mesos havia perdut l’aureola de puresa. Jo havia estat una temporada a Londres. Tenia fresca a la memòria la diferència que hi ha entre viure en un entorn que et talla les ales i un que t’anima a desplegar-les. Des de Londres havia seguit les consultes del 13 de desembre i els seus preparatius. Aquell dia, 167 municipis van celebrar un referèndum d’independència organitzat -i pagat- per voluntaris. Els resultats no van ser brillants però no van ser cap desastre. Sense els mitjans amb què compten les votacions institucionals i, sovint, contra la voluntat dels alcaldes, es van convocar 700.000 persones a votar, de les quals van respondre més de 195.000.
Mentre jo era a Londres, Osona Decideix va encarregar a López Tena l’organització de les consultes de la comarca. El mes d’octubre, va deixar el pis de Barcelona i es va instal·lar a Vic; primer, a casa d’un mecànic industrial; després, en un pis que li va deixar un dirigent de CDC. López Tena emprenia l’aventura una vegada trencades les relacions amb les plataformes que s’havien apoderat de la Coordinadora Nacional que havia de dirigir les consultes unitàriament, fent fora alcaldes i regidors. No em va sorprendre que hi trenqués perquè ja m’havia dit que ell només estava disposat a organitzar el referèndum a la seva manera, com una feina eficaç i eficient i, a Catalunya, la democràcia més que un imperatiu ètic és un impuls de la sensualitat. Així doncs, mentre jo era a Londres, López Tena va poder dur a terme el seu experiment. Els resultats d’Osona van ser millors que els de la resta del país, van superar el 42% de participació, el 50% descomptant menors i immigrants. En els municipis controlats per la coordinadora, la participació no va passar del 24%. López Tena va atacar. L’endemà mateix de les consultes va declarar que la diferència demostrava què passa quan no es treballa bé. Es va produir l’habitual onada d’indignació. Tothom va començar a parlar de divisió, com si un país fos una secta o un cos militar i la discussió estigués prohibida.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 5 de març de 2010
