Consulta: la pregunta de la soga al coll

Previsible gol per l’escaire del meu ídol Duran Lleida. El veieu gaire emprenyat, últimament? No, naturalment. Les enquestes deixen clar el que era de calaix: l’independentisme està ara a anys llum de guanyar la consulta. I és que la pregunta bífida plantejada per al referèn… la consulta als catalans, aquella que no se celebrarà l’any que ve ni mai tret que interfereixi Europa en veure’s amb la patata calenta a sobre —creuo els dits perquè no ho faci i eviti que se celebri l’única consulta de la història mundial plantejada per ser perduda pels qui l’han reclamada—, a banda naturalment de suposar l’estúpid preludi de l’harakiri nacional català, només serveix per posar de manifest una vegada més, però en aquest cas fins a l’extrem, la magnífica mediocritat de la classe política catalana, i per descomptat l’espanyola.
 
Mediocritat catalana perquè se’ns presenta amb cofoisme els artífexs polítics del nyap com uns herois que “han demostrat una gran generositat” (?) i “un elevat sentit de país” (?), quan de fet el que han aconseguit és condemnar l’independentisme a una derrota segura —repeteixo: segura— en l’hipotètic cas que es produís la consulta amb la pregunta amb tres possibles respostes que s’ha formulat. Algú es pensa que molts cagadubtes que s’haurien abstingut o fins i tot votat sí” en una pregunta de resposta binària, ara no s’acolliran a l’espanyolíssima tercera opció de vot responent Estat “sí” independència “no”? Per tant, haver formulat la pregunta aberrant en comptes de la pregunta simple i directa amb resposta sí/no, lluny de ser un admirable “exercici d’enginyeria política” com se’ns està venent i els catalanets s’han empassat, no és més que el producte de la ineptitud que va camí d’arruinar l’independentisme, ergo el país, i tot per acontentar el paràsit Duran i la seva claca, a més de la meitat del votant tòtila d’ICV. Dit altrament: el preu d’incloure una franca minoria de votants perquè se sentin “còmodes” en la consulta ha estat fulminar les possibilitats independentistes i, doncs, del país de sortir-se’n. Sensacional. ¿Què és, si no això, quan s’ofereixen tres possibles respostes, dues de les quals suposen més Espanya, i només una la independència? Des de quan la raó de ser que provoca una consulta, és a dir, l’independentisme en aquest cas, té totes les de perdre en el plantejament de la consulta en qüestió? Repeteixo: des de quan en tota la història de la humanitat es fa una consulta per perdre-la? En fi. Tenim un país de miserables, i en la misèria acabarem.
 
Em faig algunes preguntes: s’ha manifestat mai aquesta gent federalista per un estat federal? Van participar en la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat? I si hi participaven, cridaven pel federalisme? Van participar a la Via catalana d’enguany aquests que ara tant han necessitat “acomodar-se” a la consulta? I la definitiva: si hagués estat per aquesta minoria d’espècimens per als quals s’ha condicionat la fatal pregunta, hi hauria hagut la demanda de consulta? No, és evident. I tanmateix, la pregunta està plantejada perquè guanyin ells. Per llogar-hi cadires. Per això em sembla sensacional, tot i que no em sorprèn gens, l’eufòria actual després d’haver-nos ficat els polítics estúpidament la soga al coll.
 
Pel que fa a la mediocritat espanyola, si Espanya fos mínimament intel·ligent, veient la pregunta formulada pels catalans permetria la consulta i de molt bon grat. La victòria espanyola estaria assegurada, i a sobre quedarien com el que no són: demòcrates. I això és com dir que la gran esperança de l’independentisme es diu Espanya, i que el seu gran enemic és Catalunya. De fet, com sempre. L’enemic de Catalunya són sobretot els catalans. Vet aquí la patètica paradoxa.
 
A banda dels catalans, el que em fa més por que una pedregada no és Espanya sinó Europa. Em fa por que sigui Europa qui, obligada finalment per les circumstàncies, forci Espanya a permetre la consulta. Aleshores ja l’hem vessada. I per cert, estic rebent correus—en la línia miop catalana de sempre— que em demanen l’adhesió per reclamar a Europa que intercedeixi per obligar a Espanya a permetre’ns la consulta. Uf… Mare meva, quina manera més estúpida d’insistir a ficar-se la soga al coll sense adonar-se’n.
 
L’única esperança per fer positiva per a l’independentisme la consulta malgrat el seu demencial plantejament, serà que des d’ara Espanya ens continuï ajudant amb les seves destralades feixistes i vagi convertint en independentistes als milers de cagadubtes catalans i federalistes i resta d’entelèquies pintoresques. Ja ho he dit, i sense ironia: Espanya és el nostre principal aliat. La meva única i minsa esperança com a independentista es diu Espanya.
 
Ara mateix, però, analitzant la qüestió arribo a una conclusió genèrica, terrible, i malauradament evident atesos els fets: si els partits polítics catalans, amb un parell d’excepcions, han estat incapaços justament de ser realment competents i generosos i pensar de veritat en el país, tenint en compte que han formulat una pregunta bífida de resposta triple que indefectiblement dilueix l’independentisme, ¿què ens pot fer pensar que seran capaços de posar-se d’acord quan inexorablement hagin de declarar una DUI? En fi. Només se m’acut una altra sortida per al conflicte, a banda de l’esmentada possibilitat d’intervenció europea per a la celebració de la consulta, i serà una intervenció econòmica sobre Espanya ordenant que amolli calé a Catalunya reduint pressió fiscal per fer-nos callar, i fi de la història, cosa que em temo que el poble català, babau com és, venint d’Europa acceptaria amb el cap cot, que és com van els xais. Són hipòtesis, sí, però algú em pot exposar cap altre desenllaç?
 
Aquesta és la tràgica realitat, més enllà de les eufòries infantils i els autoenganys, d’altra banda tan típicament catalans. Ah, per cert, ara que gairebé em desmaio en sentir dir en boca d’un portaveu de CiU la paraula independència i que estaran pel “sí/sí” a la consulta, em divertirà estar amatent a partir d’ara per veure si continuen pronunciant la seva paraula favorita, “sobiranisme”, en referir-se a la seva defensa de la independència, sent aquest últim el terme emprat en la pregunta de la consulta. Serà divertit, molt divertit. I estarà bé mirar de passar-m’ho bé, em mitigarà el dolor mentre veig com es va acostant de manera estúpida i miserable la tragèdia. L’últim caprici concedit al condemnat.
 
Ricard Biel