Constitució: Que sentin (si els en queda) la vergonya que ens aixequem i que s’ho voten sols

Ara començarà ja el ball de la confusió. PSOE i PP trobaran tota mena d’altaveus (i còmplices a casa notra) per fer veure el que no és. Cal, doncs, allunyar-nos de la seva voluntat de “normalitzar” una nova agressió. Parlaran de governança i d’exigències globals, però el fet és que es tracta d’una nova agressió perquè coneixem com i de quina manera han utilitzat durant més de trenta anys els dèficits de la Constitució, d’entre els quals l’exigència de concorrència dels dos partits espanyols majoritaris per endegar qualsevol modificació. De fet, PSOE i PP han bloquejat fins i tot el debat sobre la preeminència de la llengua espanyola, sobre la institució monàrquica que atribueix al rei una condició d’irresponabilitat constitucional, sobre el dret a l’autodeterminació, etc. La més que previsible majoria absoluta del PP ens abocarà a una agudització de l’enfrontament amb l’administració espanyola. Amb tot, que aquesta modificació constitucional hagi estat endegada pel PSOE encara la fa més preocupant, en la mesura que significa que el posterior desplegament legislatiu via lleis orgàniques dels topalls de la despesa i de la major recentralització de la política econòmica en detriment de les institucions d’autogovern, duran el segell d’ambdós partits. En conseqüència, més dificultats encara, en el futur, per poder procedir a llur canvi d’orientació. Seria bo que el catalanisme polític no s’equivoqués una altra vegada i no contribuís a “normalitzar” la veritable normalitat conformada per l’existència d’un espoli fiscal que posa en escac la viabilitat econòmica i social del nostre país. D’aquí que, més enllà que cada un dels portaveus dels grups parlamentaris catalans expressessin llurs opinions pròpies, l’entesa exprés de PSOE-PP (després del vergonyant espectacle de baralles per controlar el Tribunal Constitucional a fi que els fes la feina de laminació de l’Estatut) exigeix que els partits catalanistes no participin de la votació. En definitiva, un acte de dignitat política. Que sentin la vergonya (si els en queda) de veure com en el moment de la votació, ens aixequem i marxem.