Es cumpleixen 200 anys de la primera Constitució de les Espanyes i les Índies, aprovada per les Corts de 1808, basada en un pacte entre el Rei i el poble i que, per primera vegada, va establir el poder legislatiu de les Corts, responsabilitat dels ministres, el Poder Judicial independent i els judicis públics, drets d’acusats i condemnats, la supressió d’aduanes interiors, una Hisenda pública separada de la Corona i igualtat contributiva, la promoció dels funcionaris per mèrit i capacitat, igualtat davant la Llei, les llibertats personals i d’impremta, inviolabilitat del domicili, i l’abolició de la tortura.
Aquesta magna obra dels il·lustrats, de liquidació de l’absolutisme i inici del llarg camí cap a la democràcia, va ser vigent sis anys, excepte a Catalunya, que es va integrar a França el 1812, al mateix temps que una assemblea insurrecta aprovà il·legalmente a Cádiz la segona Constitució. Demà els espanyols celebraran l’inici de la seva revolta terrorista i reaccionària contra l’ordre constitucional, de frares bandolers com els taliban i amb el seu mateix programa obscurantista, que va aprofitar la victòria britànica per a, al crit de ‘Visca les cadenes’, restablir la Inquisició, abolir la Constitució i ocupar Catalunya. Amagaran, també demà, como sempre fan, els seus legítims Rei i Constitució de l’època. Curiós nacionalisme ignorant el dels espanyols, la xenofòbia del qual no s’aboca fins amagar el millor del seu passat, la seva primera Constitució lliberal.
