CONSERVACIÓ O DISRUPCIÓ

Al mateix dia que el flamant Papa de nom franciscà exhortava amb humor als seus cardenals amb un : « que Déu us perdoni » per l’elecció, el Tribunal de la UE, en el que no intervé l’Esperit Sant, condemnava a Espanya per il·legalitat en la llei hipotecària que permet clàusules abusives pels ciutadans europeus de DNI espanyol. Ha estat un ampli moviment de ciutadans consumidors el que utilitzant la legislació supraestatal ha fet agenollar l’Estat oligàrquic, contrari als interessos de la majoria de ciutadans. Aquest és un episodi més de cap on es mou el conflicte social principal al segle XXI. No entre treballadors assalariats i empreses, on trobem cada cop una tal diversitat de estatus que és pràcticament impossible que existeixi una veritable solidaritat de classe tal com s’entenia al segle XIX. Què té que veure la defensa dels privilegis de l’aristocràcia obrera de certs segments d’empreses públiques, parapúbliques o expúbliques, amb la del treballador de la micro empresa o amb la del autònom amb molts menys drets que els primers? En canvi, les pràctiques abusives del capitalisme més especulatiu i de serveis amb mercat captiu o regulat, i d’algunes multinacionals que poden traficar amb l’explotació dels productors i la inseguretat dels consumidors, xoquen directament contra moviments de consumidors ciutadans activats per xarxes socials i que cada cop més són capaces d’apel·lar a institucions de rang superior als Estats. Cosa que quan tenim la dissort de dependre d’Estats retardataris, ineficients i oligàrquics és una gran sort. En canvi els qui hi surten perdent en quant a qualitat democràtica de la dependència europea, poden ser els ciutadans nòrdics que viuen de fa temps en el marc de democràcies avançades, de qualitat i participatives, perquè els poders europeus també són sensibles a les pressions de lobbies oligopòlics o influïts per la mentalitat conservadora i autàrquica dominant en els estats del sud i l’Est d’Europa,. Tot i que sempre és bo per un ciutadà, del lloc que sigui, tenir una instància superior a la del propi estat.
A Espanya ja sabem què passarà ara. Està anunciat. El Govern farà una operació gattopardiana per simular quatre retocs a la llei sense canviar res que perjudiqui als seus amos de la banca. El Govern espanyol és un govern insubmís davant d’Europa. Europa vol corredor mediterrani, Madrid, erra que erra, corredor central. El Tribunal Constitucional fa diverses sentències favorables, per exemple, al traspàs a la Generalitat de competències en beques o de la partida del 0,7% social, i no es compleixen. I tant panxos.
L’altre dia parlàvem de l’article de Larry Downes Paul F. Nunes a la Harvard Business Review, on anunciava el paper creixent en el canvi de model productiu de les empreses i dels innovadors disruptius i trencadors. I de com les grans empreses que s’entestaven en posicions còmodes i conservadores acabaven al museu dels diplodocus. En aquest sentit els autors donaven alguns consells a les grans per no perdre el tren:1 Ser capaços de tenir una bona prospectiva de tenir visió de les tendències de futur. I aquesta visió de vegades no està a les pròpies files. 2. Promoure en la mateixa empresa àrees o productes disruptius i experimentar. 3. Tenir l’agilitat necessària per retirar-se a temps d’un front on s’acabarà perdent o empantanegant. 4 Provar nous tipus de diversificació. No respondre de forma monocord i amb el déjà vu. 5. Promoure al màxim les pròpies innovacions.
Vistos aquests consells per a les grans empreses que no vulguin perdre el tren de la innovació, hom es pregunta perquè els dirigents polítics d’Estats com l’espanyol, que regalen els empresaris amb el ritornello de la necessitat de la innovació, no se’ls apliquen a ells. Hom es pregunta perquè hom ha de ser innovador en l’empresa privada i reaccionari en el sector públic. Hom es pregunta perquè una multinacional pot arribar a la conclusió que ha de donar-li autonomia plena a tot un àrea o segregar-la en una nova empresa i els Estats com l’Espanyol fan passos en sentit contrari. Hom es pregunta perquè les empreses són molt sensibles a les demandes dels consumidors però en canvi els Estats com l’espanyol un cop advertits pels usuaris, en aquest cas desnonats, i per les instàncies europees, es continuen arrapant a la sacrosanta sobirania nacional per mostrar a tothom una vulgar peineta, com Bàrcenas.
Publicat a Economia digital diumenge 17 de març