No voldria fer-me pesat, però malgrat els anteriors apunts en aquest bloc [Consells de ciberpolítica i Consells de ciberpolítica (II)] encara tinc alguna consideració més a fer sobre algunes males pràctiques de polítics amb les eines 2.0. No són greus, perquè és millor equivocar-se que no pas quedar-se quiet i no fer res. Es tracta de fer el prova-error. Si no fas res per no equivocar-te, encara és pitjor. A aquells càrrecs polítics, especialment els institucionals i els d’un pes rellevant, que han apostat per usar les xarxes socials tinc algun consell més a fer-los. Són aquests:
L’onzè consell és no posis en perill la teva pròpia seguretat. Física i real, no pas virtual. Encara hi ha a Catalunya molts càrrecs públics que heu d’anar amb escorta. Estàs amenaçats, has estat o ets objectiu terrorista o senzillament has d’anar amb escorta per requeriment del càrrec que ocupes. Anar escortat és un peatge, com bé saps. Limita la teva privacitat i sovint fa més feixuga la feina diària, amb desplaçaments o rutines habituals que serien molt més lleugeres sense un policia de paisà al costat. Però el càrrec t’obliga a dur-ne, i t’hi has resignat. Ha de ser compatible usar eines 2.0 i ser present a les xarxes socials amb les mesures de seguretat que t’imposa el càrrec (escorta, xofer, contravigilància, agenda exposada i supeditada a la seguretat, etc). Però has de ser conscient de les prevencions que has d’adoptar. La primera pot semblar òbvia, però cal recordar-la. No posaràs l’adreça ni el número de telèfon ni cap dada sobre la teva residència a Facebook o en la resta de xarxes socials. Com a molt, l’adreça del despatx oficial sempre i quan disposi de les mesures de seguretat adients. Però el més important és, sobretot, no fer servir geolocalitzadors vinculats a Twitter, Flickr o Twitxr. Cada cap que piules o penges una fotografia apareix informació geogràfica del lloc exacte on has pres la imatge o des d’on has publicat el tuït. Donar aquesta informació tan precisa és especialment perillós per aquells dies en què, essent cap de setmana, festiu o vacances, no disposes de les mesures habituals. O, tot i tenir-les, facilites la teva ubicació a temps real que et pot generar algun problema o ensurt innecessaris. Els geolocalitzadors no estan fets per a polítics que, com tu, han d’anar protegits.
El dotzè consell és dissimula que algú piula per tu. Són coneguts alguns fracassos i errades garrafals de polítics estatals amb el Twitter. Però la fal·lera per ser present a les xarxes socials pot conduir alguns polítics a “subcontractar” aquesta activitat i/o serveis. Cada cop proliferen més empreses especialitzades en la comunicació política a través de la xarxa i de la web social. Està bé (tot i que contradiu molts dels meus consells en els apunts anteriors) sempre i quan no evidenciï un cert engany. Per exemple, l’altre dia hi havia un polític important en un acte de partit. Al seu costat tenia un company seu de partit que és a Twitter i que l’usa des del mòbil. Doncs, per art de màgia, va aparèixer una piulada en el Twitter del polític més important sense que ni tan sols tingués ordinador ni telèfon a mà. És a dir, va ser visible i evident que “algú” (un becari, un negre o una empresa) va gestionar el seu Twitter per ell. L’autenticitat cau per terra. Però, en aquest cas, resulta ofensiva per als companys de partit que, estant al seu costat, veuen com ells s’ho han de treballar personalment mentre l’altre piula sense dir ni piu.
El tretzè és no maregis la gent amb la teva imatge. Alguns internautes, també polítics, tenen la mania de canviar la foto del seu perfil dia sí dia també. O, pitjor encara, de posar-se una foto per al bloc diferent de la de Facebook i una altra per a Twitter o per a Flickr o Twitxr i així tantes fotos (diferents) com eines fan servir. Això genera un cert caos en la identificació gràfica del personatge a les xarxes socials. Si formes part d’aquests hiperactius en l’opció de “modificar perfil” o “configurar compte” per anar canviant la teva foto, et recomano que siguis més conservador i que optis per una mateixa imatge per a totes les “presències virtuals”, és a dir, un retrat teu en què se’t vegi bé de car i que serveixi per a Twitter i Facebook (requadre) i per al bloc (aplicació a dins de la capçalera de la pàgina) i la resta d’artefactes 2.0. La foto pot ser més informal que no pas una imatge institucional, però sense passar-se. Se t’ha de veure bé, se t’ha de reconèixer bé, i hi has de sortir afavorit. Cuida aquests detalls. Prou de fotos de baixa i mala qualitat! Us fan més mal que bé, per molt que la foto l’hagi fet un amic a casa vostra o us faci especial il·lusió per vés a saber què. Ha de ser una imatge de qualitat, que no passi massa (en píxels), però de la qual tingueu un original amb bona definició per a les diferents aplicacions.
El catorzè és no posis publicitat ni bàners a les teves pàgines. Queda malament, sobrecarrega i, a més, pot donar la idea que ets un pessetero. Fas l’aposta per les xarxes socials per convicció, no pas per interès econòmic. Normalment les visites (escasses) no justifiquen la inserció d’anuncis, i posar-ne dóna un missatge equivocat. Com a molt, posa bàners o icones de pàgines que enllaces tu i no publicitàries, com les del teu partit, les institucions amb què tens relació o amics i companys. Però fes-ho amb comptagotes. Si pots posar un, no en posis més. Sigues generós amb els enllaços (quantitat i categories), però sigues molt selectiu amb logos, icones o bàners. No n’abusis. El que sí queda bé és seleccionar un vídeo o el logo de campanyes puntuals (solidàries, polítiques, cíviques, etc), però mai anuncis de publicitat.
El quinzè és pensa en el telèfon mòbil. Fes apunts curts (no com aquest!) al teu bloc i penja vídeos que no superin els 3 minuts al YouTube. Pensa en els missatges curts, perquè tot va més curt ara. El text, els àudios i els vídeos. Llegir apunts o veure vídeos des del telèfon mòbil demana brevetat. És un detall que la teva web o bloc tingui versió per a mòbil o iPhone. Facilita la lectura i afavoreix que els usuaris d’aquests dispositius s’enganxin als teus continguts. Normalment els vídeos penjats a YouTube es visualitzen molt bé en aquestes petites pantalles. O sigui, que l’estratègia 2.0 l’has de concebre no només per a les pantalles de la televisió o l’ordinador, sinó també per a les altres pantalles, les mòbils cada cop més. Quan algú et segueix des del seu telèfon, agraeix que els continguts estiguin adaptats.
(Visita el meu web personal)
