La setmana passada publicava cinc Consells de ciberpolítica. Avui n’afegiré cinc més, per acabar de completar algunes reflexions que m’he anat fent els últims temps a base d’analitzar el comportament d’alguns polítics que aposten per les xarxes socials i per l’esperit 2.0. No pretenc ser ni original ni que se’m faci cas. Segurament ja està tot dit abans per d’altres, i segurament tampoc cal prendre-s’ho com cap biblia del polític 2.0 a casa nostra. Són apunts per a qui pugui interessar, i a qui no interessi perdonin les molèsties.
El sisè consell és no siguis sectari. La política se sustenta excessivament en el sectarisme dels aparells dels partits i dels seus militants. El sectarisme cohesiona, ajuda a trobar un enemic comú a fora (normalment, els rivals polítics) i en massa ocasions tapa la incompetència pròpia o l’escassa habilitat a l’hora d’articular una estratègia, un programa i seduir la ciutadania en general i l’electorat en particular. El sectarisme és una bona mala praxi (bona per habitual i mala perquè és dolenta) de molts polítics d’avui en dia. Però a la xarxa això grinyola i molt. Apostar per les xarxes socials no té gaire sentit si l’ús queda restringit als amics i contactes del propi partit. En aquest sentit, fa mal als ulls i diu molt poc en favor d’un polític que entre els seus contactes a Facebook, seguidors a Twitter, enllaços al bloc i altres amistats vinculades a eines 2.0 només hi té companys de partit i afins. Si obres un bloc, a part de l’enllaç al web del teu partit o de la institució que representes, estaria bé que hi hagués un llistat de blocs i webs de fora de la política o de gent propera, interessant, amb qui comparteixes alguna cosa més enllà de la militància partidista. El mateix amb les amistats de Facebook, perquè això provoca que les úniques causes, les úniques converses, les úniques activitats al teu mur siguin a l’entorn del partit i de la seva militància. Això ofereix una imatge sectària de tu, massa rígida i tancada del teu partit i entorn polític, i també massa pobra de la teva persona. Què passa, que només hi ha política i partit a la teva vida? Sigues també persona, afegeix els amics i la gent amb la qual hi tens alguna simpatia més enllà de compartir les sigles i la ideologia. El 2.0 ha de servir perquè tu persona tingui un pes al marge del tu militant o tu càrrec polític.
El setè consell és parla i escolta. No parlis només tu. Estableix una conversa, és a dir, fes servir la xarxa per dialogar amb la gent, per compartir. Les eines 2.0 són un bon aparador, sovint un refugi per als càrrecs públics que no gaudeixen de tribuna en els mitjans de comunicació tradicionals. Blocs, xarxes socials i mitjans digitals són últimament una escapatòria per als polítics que necessiten reivindicar-se i lluir la seva gestió o acció política malgrat el silenci dels mitjans tradicionals. Per tant, s’imposa la necessitat d’explicar-te i de difondre la teva feina. Sí, i no cal renunciar-hi. Però també s’ha de conscient que això es fa en uns entorns molt diferents als dels mitjans tradicionals. Es fa en espais de convivència virtual on altres, polítics o no, hi diuen la seva i hi participen. Ser sensible a la textura d’aquestes eines, a l’ambient que s’hi respira, a l’autèntic rotllo que hi ha, és essencial per no quedar com un lloro de repetició que només xerra i no escolta, que només emet missatge i mai entra en el joc del teva-meva. És cert que cal temps per gestionar comentaris, per respondre i atendre aquesta participació, per mimar la relació amb la teva audiència, però s’ha de destinar una part del temps a fer-ho per no pervertir l’entorn i per no desertitzar l’hàbitat que has anat creant. De què serveix acumular un gran volum de contactes, seguidors o enllaços si finalment no et fan cas perquè tu no els fas cas. Et poden mirar, però no t’estan veient. Hi ets, al 2.0, però no hi comptes gaire. El remei és cuidar el teu públic, la teva colla, i anar-la ampliant a base d’atenció i cap sectarisme.
El vuitè consell és sigues d’eixe món. M’explico. Un excés de dospuntzerisme genera una dependència d’aquestes eines que pot ser malaltissa. Cal trobar l’equilibri. Voler viure només a la xarxa, de la xarxa i per la xarxa pot posar en risc la teva acció 1.0, i aquesta encara és molt important en l’activitat política, pública i ciutadana. Corres el risc de caure en l’adicció a les joguines digitals, a tenir una xarxa-social-dependència, i de perdre la perspectiva de les coses. No seràs atractiu a Internet si no ets atractiu fora d’Internet. No triomfaràs a Twitter, Facebook i altres artefactes si fora d’aquestes artefactes no fas acció política o la fas malament. Lliga una mica amb el consell de l’autenticitat i de no voler vendre gat per llebre, construint un personatge virtual que no encaixa gens amb el real. Però ara ho dic per una altra cosa. Ho dic perquè es pot girar en contra teva la idea que només vius pendent del dospuntzerisme, que només cuides la parròquia virtual, l’elit de la xarxa que et segueix i a qui segueixes. Hi ha d’haver un fre de mà, un punt de prudència que et faci mesurar periòdicament si la teva posició i el teu públic sencer (el digital i l’analògic, per dir-ho ràpid) entendrà la passió, esforç, recursos i dedicació que hi aboques al vessant innovador de les eines d’Internet a què ens referim. Entendran que tinguis el millor bloc, el millor Facebook, el millor Twitter, però, en canvi, que no els hi dediquis temps al cafè, un detall a l’ascensor, agafis el telèfon, visitis aquell grup que fa temps que et demana una reunió, etcètera? Novament, cal ser d’eixe món, del nostre món, i el nostre món és una barreja de cafè de bar i mur de Facebook.
El novè consell és sigues educat. Cal saber estar en els llocs. Analitza a cada moment amb qui et trobes, on et trobes i què s’espera que facis. Si estàs reunit amb gent del casal d’avis, no pots estar tota l’estona mirant la teva BlackBerry o iPhone passant de la conversa d’aquella gent i mirant malaltissament les xarxes socials o responent correus i sms. No pots per una qüestió d’educació. No és el lloc ni el moment adients, però els teus interlocutors tampoc no ho entenen i atribuiran el gest com un menyspreu cap a ells i un símptoma de mala educació. En canvi, si estàs fent una reunió amb el teu equip, amb els teus companys, en un context de feina, de gestió, de resoldre temes, aprofita el temps per anar responent correus, reservant temps a l’agenda, apuntant temes pendents o… penjant algun comentari a Facebook i Twitter. Aprofita al màxim els moments per fer-ho. I en aquest sentit els mòbils i els portàtils, et proporcionen més estones que mai fins ara. Quan et mous d’un lloc a l’altra, quan esperes per entrar a una reunió o atendre una visita, quan no hi ha ningú a qui has d’atendre o que espera que l’atenguis. Llavors sí, però mai quan tens a gent davant. En aquest sentit, la moda de fer piulades mentre estàs dinant és poc recomanable. Abans o després de dinar o sopar, encara. Mai mentre hi ets, en el dinar o sopar. Per consideració als comensals i per imatge. Digueu-me tiquismiquis.
El desè consell, i acabo, és no facis cas dels consells. I aquest consell no és meu, però ho he llegit.
(Visita el meu web personal)
