L’entrevista de Terribas, la de la setmana passada al President José Montilla, va provocar una reacció entre indignada i d’impotència per part de determinats dirigents socialistes dolguts amb les formes de la periodista. Es veu que Mònica Terribas va interrompre Montilla repetidament, i això va ser interpretat com una falta de respecte, quan la veritat és que és la norma habitual d’aquesta gran periodista catalana. Però la polèmica es va produir a partir dels insults que un càrrec del PSC de Barcelona, Miguel Ángel Martín, va dedicar a la directora de Televisió de Catalunya en el seu mur del Facebook i publicats des de la seva Blackberry oficial, motiu pel qual ha estat cessat per l’alcalde, Jordi Hereu. La cibercampanya serà molt intensa i dura fins a la propera tardor. Aquest mateix dilluns Felip Puig ha suspès temporalment de militància Rubèn Novoa, ciberactivista de CDC, per haver qualificat la cap d’informatius de TV3, Rosa Marqueta, de “virus” i per dedicar-li uns atacs molt greus. Els polítics que intenten actuar a les xarxes socials haurien de tenir presents algunes aspectes. Aquests són els meus consells, per a qui els vulgui atendre:
El primer és, tal i com apuntava Albert Medrán, que les anotacions, comentaris, fotografies i vídeos que es pengen a Internet deixen rastre. És molt difícil d’intentar eliminar el material que has publicat i fer veure que aquí no ha passat res. És millor rectificar no amagant el contingut previ, perquè sempre pot sortir algú altre amb la captura de pantalla, amb el text copiat o la foto i vídeo baixat. Et deixa en evidència doblement. El senyor Google és més poderós que tu i sempre trobarà la “prova del delicte”. A més, els mitjans de comunicació (nous o tradicionals) s’afanyaran a fer notícia a partir de les teves publicacions. Les eines 2.0 són cada cop més una font d’informació més per als periodistes.
El segon és que distingeixis entre els missatges curts i els apunts més llargs d’un bloc. Aquests últims, com que requereixen d’una reflexió intel·lectual prèvia, escriptura lenta, edició i publicació, redueixen notablement el risc de relliscar. Els primers, en canvi, són terriblement perillosos si no domines prou bé Facebook, Twitter, YouTube, Flickr o Twitxr. Especialment Facebook i Twitter, que han arrelat molt bé entre la classe política catalana. Són fàcils de fer anar, es poden alimentar des del mòbil mateix i, a més, no requereixen una llarga extensió de text ni reflexió. I aquest és el principal risc. L’enorme facilitat, Blackberry o iPhone en mà, propicia un ús compulsiu, i més si t’han instal·lat l’aplicatiu al mòbil i t’han llençat a la piscina sense flotador. Pots penjar un comentari mentre estàs en una reunió, al taxi (i no és ironia), dinant o fent copes amb els amics el cap de setmana. No existeix frontera entre l’àmbit més públic dels comentaris que publiques (administració, política o debat públic) i l’àmbit privat (estat d’ànim, hàbits, converses amb els amics, rèpliques a cop calent). En aquest sentit, la espontaneïtat dels polítics novells en les eines 2.0 és una amenaça real per als seus propis interessos i els de la seva formació política. Cal ser molt bo per administrar el just equilibri a Facebook i Twitter de pinzellades de la faceta pública i de la privada sense que una i l’altra se’n ressentin.
El tercer és ser conscient que tot allò que fas o dius a les xarxes socials és públic i pot ser utilitzat en contra teva, com diria l’advocat. De la mateixa manera que no és recomanable distribuir imatges o continguts de menors o de la teva família, cal que siguis conscient que confessar intimitats o exhibir-te més del compte a Facebook i Twitter, per exemple, es pot girar en contra teva. Sigues sincer, fresc i espontani, però no entris en la pornografia de la teva pròpia privacitat. La vida d’un polític interessa fins a un cert punt. Tot té un límit. Està bé conèixer aficions, gustos i simpaties (esports, lectures, cinema, teatre, cuina, altres activitats), però no és necessari despullar-se ni fer una ostentació ofensiva. Per exemple, en temps de crisi explicar que portes un ritme de vida elitista o evidenciar reiteradament que vius al marge de les preocupacions o sensibilitats de la teva comunitat i/o electorat. Abans de publicar una piulada de 140 caràcters o un comentari al mur calcula què pensaran els teus companys de partit, votants o conciutadans quan la llegeixin.
El quart és la construcció del propi personatge. En la mesura que aquestes són eines que permeten fer un relat de la teva activitat i personalitat, sigues conscient de què trasllades al públic. Com et veuran en funció d’uns apunts o comentaris, fotos o vídeos teus, que aniràs penjant a la xarxa. Com que mai t’arribaran a conèixer íntegrament, es quedaran amb aquells retalls de la teva realitat, vivència, emocions o amistats que vas mostrant a Facebook, Twitter, etc. La suma dels teus “impactes” a les xarxes socials acaba configurant un relat, un personatge, que vist des de la distància pot acabar molt allunyat de l’autèntica persona que ets (per a bé o per a mal) o pot encaixar força amb tu. Administra amb criteri les pinzellades que vas oferint perquè aquestes s’ajustin bé al personatge que vols construir-te a la xarxa. Si ets treballador, no comentis només els moments d’oci. Si ets tímid, no ho vulguis compensar deixant-te anar de mala manera. Cal mesura.
El cinquè és el context teu i del partit on milites. Les eines de la web social o participativa, les 2.0, són una enorme oportunitat, però cal saber-les fer servir. No és el mateix fer ciberactivisme en un partit monolític que en un d’obert i transparent. No és el mateix fer ciberactivisme essent un alt càrrec, candidat o primera fila que no pas essent un simple militant de base o regidor d’un petit municipi. D’entrada, hi ha una consideració. Ets només militant o tens càrrec públic? Actues per lliure a la xarxa o formes part d’un engranatge organitzat a nivell del partit? Ets un modest usuari en fase inicial o ja acumules una audiència important al teu entorn? Aspires a continuar sent el que ets o pretens utilitzar les eines 2.0 per accedir a públics més amplis i noves oportunitats polítiques? En funció d’aquestes i altres preguntes, hauràs de plantejar-te el teu paper a la xarxa. Com a mínim, mentre siguis polític.
(Visita el meu web personal)
