Quan algú es troba enmig d’una guerra, en primer lloc ha de reconèixer la situació, i en segon lloc ha de tenir clar que li aniran caient bombes. L’única opció és tirar endavant, no paralitzar-se i posar-se a plorar al primer bombardeig. Quan algú es troba enmig d’una guerra ha de conèixer les característiques de l’enemic, però també les del propi bàndol. Sobretot cal conèixer com és el propi líder per saber interpretar correctament les seves reaccions tant en moments de treva com d’atacs enemics. Quan algú es troba enmig d’una guerra ha de saber que perdrà batalles, però mai no ha de perdre de vista l’objectiu de guanyar la guerra. Quan algú es troba enmig d’una guerra no pot girar l’esquena al líder a la primera ventada i ser tan imbècil de fer confiança a l’enemic a causa de l’enlluernament que provoca el seu potencial. Quan algú es troba enmig d’una guerra no ha de confondre l’enemic amb el propi bàndol i, més concretament, no ha de confondre el poder de l’enemic amb el poder d’orientació contrària, el que ens convé, aquell que ens cal per a la victòria. Quan algú es troba enmig d’una guerra no ha de perdre de vista que el poder de l’enemic és el poder que té per destruir els nostres interessos. Quan algun es troba enmig d’una guerra no ha d’apostar pel cavall guanyador, sinó pel millor cavall per a la nostra victòria.
El lector pot pensar que tot aquest reguitzell d’obvietats és innecessari. A mi, però, i com és obvi, per desgràcia no m’ho sembla. A l’independentisme no se li perdona res, i en canvi curiosament als partits tradicionals coneguts, tots ells del primer a l’últim no cal dir que unionistes, se’ls perdona tot malgrat la seva contrastada i lamentable trajectòria, que justament ha hagut de donar origen a l’associació Reagrupament. Per això trobo divertit, per no dir penós, constatar que hi ha tot de gent que es mira Reagrupament amb recel, i a la primera tempesta interna (i, a més obligada, a fi de regeneració) li retiren el suport i sembla que per a regalar-lo a CiU. I diuen que ho faran en nom del vot útil. El problema d’aquestes llumeneres és que no ens saben explicar per a qui és útil exactament aquest vot. En fi, és una sort que jo en tingui la resposta i una llàstima que, talment com si els parlés en xinès, no la vulguin sentir. I és que el seu vot és, efectivament, útil, ni que sigui per a Espanya un cop més. És la llei del pèndol: de vot útil convergent a vot útil sociata; de vot útil unionista a vot útil unionista i tiro perquè em toca. I mentrestant, fent el ruc, el país ingressat a l’UVI fins que aviat ja no es desperti.
Jo només creuo els dits perquè el botiflerisme i l’espanyolisme en general continuï llançant merda pels descosits a Reagrupament i a Laporta. Només desitjo, i cada nit encenc un ciri perquè així passi, que la barroeria de l’artilleria que fan servir continuï sent tan bèstia com la demostrada fins ara, per tal que el populatxo s’adoni que l’estan prenent pel que és, o sigui imbècil, i l’ofensa el faci reaccionar. Sóc ateu, però confesso que darrerament cada vespre només faig que pregar a Sant Judes Tadeu, patró de les causes perdudes, perquè la gent comenci a sospitar que totes les animalades que s’han de sentir dir aquests dos senyors obeeixen a la immensa por que fa a l’statu quo l’aparició en el panorama polític de l’honradesa i de la dignitat, o sigui de l’independentisme. Cal urgentment que el ramat s’adoni que l’estan tractant com a tal perquè deixi per fi de ser-ho, ni que sigui just en el moment abans de lliurar el seu vot a l’urna. Fins i tot, com a escriptor, estic pensant oferir els meus serveis a l’enemic per a donar-los idees, despropòsits perquè no s’aturi el mesquí bombardeig de calúmnies per aturar l’independentisme. No sóc tan presumptuós de creure que superaré l’admirable nivell ja demostrat, però m’hi esforçaré. Serà la manera d’accelerar la consciència independentista. Serà la manera d’accelerar la independència.
