Confirmat: Catalunya serà espanyola

CiU perd dotze diputats per tres raons: 1. Vot prestat i ara retirat de cretins no independentistes que els van votar fa dos anys perquè amb raó estaven fins als collons del tripartit i ara ho han fet, entre altres possibles opcions, per als tomàquets d’ICV, cremats com estan per les retallades de Mas (els cretins, no els tomàquets, als quals la cosa els va molt bé, com sempre: mentre hi hagi rucs que els votin, l’Herrera i companyia no menjaran enciam, sinó bons filets. Ep, això sí, de criança ecològica, més bona i no per res més cara). 2. En l’efervescència independentista, el ciutadà ha optat per votar la marca original independentista, Esquerra, i crec que no tant pel paper impagable de Duran ni per cap declaració d’El Mundo, sinó oblidant totalment el paper galdós d’Esquerra en el tripartit, i atreta la clientela per un candidat potent com Junqueras. 3. Sector de CiU espanyolot de tota la vida que no està per aventures independentistes (no cal dir que una altra mena de cretins, incapaços d’entendre l’evidència que l’autèntica aventura, i a més suïcida, és continuar dins d’Espanya).
 
Ara sabem quines són les majories del país que volia saber Mas. Ara sabem que l’independentisme a casa nostra és clara majoria i que el conformen vasos comunicants i no cal donar-hi més voltes. Ara sabem, tenint en compte d’un costat l’aigua que baixa i de l’altre el rebombori en positiu de propaganda independentista dels últims temps, que aquest és el topall de vots independentistes, i, doncs, que fer pedagogia per la independència, que mirar de convèncer algú més, i encara més fent-se el simpàtic, no serveix d’una merda, cosa que des que tinc us de raó no paro de repetir. Ara sabem, tal com ja sospitàvem, que s'han llençat miserablement a la paperera uns 45.000 vots independentistes de votants de SI, partit que per cert  ara ha tastat el seu propi xarop que va fer empassar fa dos anys a Rcat. Ara sabem, malgrat l’aparença de pluralitat repartida en l’ampli ventall de partits, quin tant per cent de gent tenim, sigui quin sigui el seu origen, que vol una Catalunya lliure, i quin tant per cent és xusma colona (per ignorància o per mala llet, però xusma). Ara quedarà clara l’evidència que, com bé diu Junqueras, qüestió nacional i social van estretament lligades, entre altres coses perquè un país no pot funcionar quan es pacta per al mentrestant amb PP o PSOE, aquells qui et volen liquidar. Ara sabem quin tant per cent aproximat d’independentisme hi ha a CiU en haver-se Mas pronunciat pel dret a decidir, un percentatge que fins ara només intuíem. Ara sabem que l’independentisme, contràriament al que s’afanyen a dir, entre d’altres, la mona Xita i el Torrente de Cs, i malgrat els dos diputats independentistes perduts respecte l’anterior legislatura pel que fa a la suma de tots partits dits sobiranistes, en realitat ha crescut gràcies al pas de Mas i la seva consegüent influència sobre votants de CiU que no eren independentistes i que ara han fet el salt abduïts per la paraula del guru (un nombre de nova gent independentista i convergent de tota la vida que sens dubte superen els dos diputats globals ara perduts). Ara sabem que Esquerra, en situar-se prop del mateix nombre de diputats que tenia en la seva època gloriosa del 2003, és a dir, abans de fer l’imbècil formant el tripartit —sobretot el segon—, gaudeix d’una impagable segona oportunitat, i en aquest cas de fet molt millor que la d’aleshores, perquè ara pot tenir CiU agafada d’allà on no sona tenint en compte el trencament del tabú independentista en la mentalitat del ciutadà mitjà, a qui ara CiU no podrà entabanar amb facilitat perquè justament ella mateixa, CiU, s’ha encarregat de trencar el tabú en obrir el debat del dret a decidir.
 
Són temps molt interessants, que no només obliguen CiU a entendre’s sí o sí amb Esquerra, sinó que el ciutadà que els ha votat està per primer cop preparat per no entendre una altra cosa que no sigui aquesta. Temps interessants, sí. Llàstima que només ho siguin per als qui pensin que el país encara està viu. I jo, com ja he dit en més d’una ocasió, fa temps que el dono per clínicament mort. Algú es pensa que, malgrat l’agonia del poble català, els egos i els odis entre aquests dos partits no estaran, com sempre, per sobre del servei al poble? Algú es pensa que no ens faran perdre eternament el temps amb inútils estires-i-arronses? Algú es pensa que en l’agonia el que sobra és el temps? Algú es pensa que ignorant el valor del temps l’agonia no culmina en la mort? Algú de debò creu que es pot esperar res de la gent, i més quan es tracta que la gent canviï? Si la gent no canvia, imagina’t els partits, amb les seves enormes fòbies, egos i sectarismes. En fi. Que res. Res de res.
 
Ricard Biel