Confiança i tarannà

Han Fei exposa que davant d’un imminent atac d’un regne a un altre, l’amenaçat va enviar un lletrat per convèncer a l’atacant que desistís, i després d’exposar les seves raons li va respondre: “Ens commou la teva oratòria, però no volem el què ens ofereixes, volem territoris”, essent posteriorment envaït i conquistat. Confiar en l’oratòria condueix a la derrota i fiar-se de la benevolència porta a la destrucció, perquè ni la benevolència, ni la rectitud, ni la saviesa, ni l’oratòria són els mètodes adequats quan es tracta amb el fort. Només la força i el mal que el dèbil pot infligir al fort utilitzant contra ell la seva pròpia força, com ensenya Tai Kong.
El diàleg entre dues forces desiguals només funciona quan la forta està disposada a ser convençuda, i això no depèn del seu tarannà sinó de la capacitat superior del dèbil de prendre el camí recte, aquell que condueix a vèncer sense batalla per ser al mateix temps interessat i escrupolós, insolent i respectuós, dèbil i fort, tou i dur: per atacar on el fort no està preparat, i avançar per on no ho espera. És la lliçó de Washington en el seu discurs de comiat, que no ha de confiar-se en cap nació més enllà del punt en què està lligada als seus propis interessos, màxima fundada en l’experiència universal de la humanitat i de la qual cap estadista o polític prudent assumeix el risc d’allunyar-se’n.
Nova legislatura espanyola, a veure si les minories nacionals han escarmentat de confiar en la majoria nacional espanyola.