Confesso que m’ha agradat, encara que ja sabia que ho faria.
Confesso que em vaig comprar el llibre el mateix dia que va sortir a la venda. I com a bona militant, en una petita llibreria de barri, al Poblenou, encara que tingués l’FNAC més a prop.
Confesso que no he llegit cap ressenya fins que no he acabat el llibre.
Confesso que estic d’acord amb l’afirmació que Jaume Cabré és un dels millors escriptors actuals en llengua catalana i potser el més ambiciós.
Confesso que crec que és molt probable que guanyi el proper Premi Nacional de Narrativa, a més de tots els premis catalans possibles a una obra ja publicada.
Confesso que me n’alegro moltíssim del seu èxit internacional, sobretot a Alemanya.
S’ha dit que Jo confesso és una novel·la sobre el mal i és cert que el mal circula de forma manifesta en les moltes pàgines que contenen aquesta novel·la. Aquesta afirmació convertiria Jo confesso en una novel·la de tesi, entroncant amb una tradició a la qual no crec que pertanyi. El mateix Cabré afirma que el mal és un concepte abstracte que no té una existència per se, sinó que per a existir, el mal necessita una persona que el faci. Independentment de les disquisicions filosòfiques que pot provocar la lectura d’un llibre com aquest, m’alegro que la literatura catalana hagi aportat al panorama tant nacional com internacional una obra tan ambiciosa com aquesta, la qual sí que crec que entronca amb una tradició existent en la literatura europea, en sentit ampli, que no està donant molts fruits des de fa ja un cert temps.
S’ha dit que Jo confesso té molt a veure amb Thomas Mann, en concret amb La muntanya màgica. Sí, és cert, encara que no és el mateix. La relació està en l’ambició i en cert calat filosòfic, encara que Thomas Mann era alemany i, vulguis que no, encara que aquesta pugui semblar una afirmació barata, marca.
S’ha dit que Jo confesso té ressonàncies faulknerianes. Sí, també, si ho afirmem a partir de la composició de l’obra de Cabré, que lliga discursos i veus diferents sense solucions de continuïtat aparent, com també feia William Faulkner en algunes de les seves obres.
Però no hem d’oblidar que l’obra de Cabré entronca amb la pròpia tradició de la narrativa catalana. Estic pensant en Narcís Oller i, sobretot, en Joan Sales i que Jo confesso és la continuació natural de la pròpia obra de Jaume Cabré. Novel·les tan ambicioses només es poden emprendre si es té ja una llarga trajectòria, és a dir, molt d’ofici, o si s’és un superdotat.
Jo confesso ha estat publicada en català per Proa