El diumenge dia 17 d’octubre, al castell de Montjuïc, milers de persones vam fer cap al fossar de Santa Eulàlia, l’indret on el President Companys va ser afusellat, per tal de retre-li homenatge i reivindicar l’anul.lació del judici i sentència. La causa del President ha esdevingut la icona del clam a favor de totes les víctimes del feixisme espanyol, avui dia encara no reparades. De fet, el govern espanyol, a diferència d’altres de l’actual Unió Europea, ni tan sols ha demanat perdó pels Crims contra la Pau, Crims de Guerra i Crims contra la Humanitat protagonitzats per l’Estat espanyol a partir de l’aixecament contra la legalitat republicana i durant els anys de Dictadura militar.
Però la coherència i la dignitat amb què els republicans ens hem mantingut ferms en les demandes ha comportat que l’administració espanyola no hagi pogut “resoldre” el conflicte. Al contrari, el mateix Conseller Saura, dos dies abans de la convocatòria a què hem fet referència, va reconèixer públicament (benvinguda rectificació!) l’error d’haver defensat la Llei de la Memòria.
Quan Esquerra es va quedar sola, ben sola, en la negativa a votar-la a favor, ens vam haver de sentir de tot i més. Se’ns va acusar de trinxeraires, de prepolítics, de poc preparats (ens deien que ells en sabien de ciència juridica, tot apel.lant als coneixements de l’ex-fiscal Jiménez Villarejo) i que els d’Esquerra hi posàvem massa sentiment. I no era pas això. Era del tot evident que no podíem empassar-nos la legalitat dels tribunals franquistes, perquè, si ho fèiem, inevitablement n’impedíem l’anul.lació. No en teníem prou, doncs, amb la declaració d’il.legitimitat, perquè (repetim-ho!) no se’n podrien derivar anul.lacions ni demandes.
I el temps ens va donant la raó, si més no a casa nostra, a Catalunya. Es va aconseguir ara fa un any que el govern de Catalunya per primera vegada reclamés a la Fiscalia General de l’Estat que intervingués per endegar la revisió que ens conduís a l’anul.lació (el president Pujol durant anys i anys no va voler fer res, perquè Companys incomodava i encara ara neguiteja la dreta nacionalista).
Però la resposta de la Fiscalia va ser negativa. L‘administració de justícia espanyola ha dit que no s’escau actuar i ho justifica argumentant que no cal anul.lar les sentències perquè de forma implícita ja ho estan amb la certificació de reparació que pot obtenir-se fent ús de la Llei de la Memòria.
Un cinisme que no té sostre perquè el fiscal Conde Pumpido sap perfectament (només cal llegir els debats parlamentaris) que justament el PSOE, CiU i IU/ICV van defensar la definició estricte de judicis “il.legítims” per no haver de qüestionar la cosa jutjada.
Al cap de quatre dies de la convocatòria del castell, el dijous dia 21, vam tenir l’ocasió de retreure-li la trampa al Fiscal General de l’Estat, al senyor Conde Pumpido. La seva resposta tampoc no ens va sorprendre gens ni mica, perquè sabem ben bé a quins interessos serveix, raó per la qual l’entitat espanyola Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) fa pocs dies, com a conseqüència d’una actuació d’aquest personatge en relació a la seva voluntat d’actuar en contra de l’Ajuntament de O Ferrol en una qüestió relacionada també amb la memòria històrica, el denunciava i feia referència a les “estrechas vinculaciones familiares (de Conde Pumpido) con altos cargos de la dictadura, condecorados por el régimen franquista por su excelente labor en la aplicación de la justicia del régimen”.
Doncs bé, en el debat amb el diputat d’Esquerra, el Fiscal General de l’Estat es va refermar en la seva posició i va afirmar que les sentencies, arran de la Llei de la Memòria, ja han estat excloses de l’ordenament juridic, que ara són “papel mojado” i que, en conseqüència, de tot plegat, ja no se n’ha de parlar més.
El fet és que, avui per avui, les peticions dels ciutadans que s’adrecen a l’administració espanyola en demanda de l’anul.lació de la sentència ni tan sols són admeses i que en el registre de penats dels Ministerio de Justicia espanyol encara apareixen com a delinqüents els antifeixistes assassinats.
En el mateix debat també vam tenir ocasió de parlar i denunciar els fets relacionats amb Egunkaria. Se li va retreure que en cap moment no fes referència a les tortures a què van ser sotmesos els detinguts. Esfereïdores, tal com s’ha sabut, per exemple, en el cas de Martxelo Otamendi. Doncs bé, el Fiscal General de l’Estat en resposta al diputat d’Esquerra va arribar a afirmar: “También debo decir que no tengo ningún conocimiento de que puedan haber existido malos tratos”.
Què en podem esperar d’aquesta gent?
