Us faig a mans l’article aparegut el 5 de juliol al núm. 1412 del setmanari El Temps.
Sovint, la realitat ens resulta tan insuportablement injusta que, de forma no sempre gaire meditada, ens hi llancem de cap per intentar contribuir a la construcció d’un món millor. Malauradament, però, a més d’injusta, la realitat acostuma a ser prou complexa com per obsequiar-nos amb una infinitat de trampes i d’obstacles enmig de la boira més impenetrable.
Potser per aquesta raó, Beckett ens recorda que “l’única investigació fèrtil és l’excavadora, la immersiva, una contracció de l’esperit, un descens, (…) tot ofegant-se en el nucli del remolí”.
Tant és així que, en la mesura que pretenem ser subjectes d’una acció en circumstàncies adverses i per procurar maximitzar les probabilitats de triomf del nostre compromís, caldria estar tan preparats com sigui possible. Encara que, en general, la nostra consciència ens obliga a comprometre’ns molt abans del que la modèstia intel·lectual i la prudència emocional ens aconsellarien. De tal manera que, més enllà dels capricis de l’atzar, la resolució d’aquest binomi (compromís i preparació) és molt complexa.
En aquest sentit, potser és útil establir la condició genial dels líders tot parafrasejant Kierkegaard: “Els genis són com una tempesta. Van contra el vent, espanten la gent [acomodada] i netegen l’atmosfera”. I, malgrat que “l’ordre establert ha inventat diversos tipus de parallamps”, tan sols han servit perquè “la següent tempesta encara sigui més gran”.
Tal com ens recorda l’autor danès: “Tothom admetria que no totes les persones són genis. Però, el fet que els [veritables] cristians [o, en general, qualsevol persona absolutament compromesa] encara són més escassos que els genis, és quelcom que hem oblidat intencionadament”. I, tot seguit, afegeix que mentre “el geni representa allò extraordinari de la natura”, “[el compromès] representa allò extraordinari de la llibertat o, per ser més precisos, allò ordinari de la llibertat, allò que tots hauríem de ser, excepte pel fet que sempre resulta extraordinari”. I, per tant, “els apòstols són homes simples” i “el seu prototip sorgeix en la seva versió més humil”. Precisament “per assenyalar que allò extraordinari és allò ordinari”.
