Per comprovar la qualitat democràtica i l’extensió real de les llibertats, res com la reacció del governant davant les crítiques i manifestacions contràries dels governats. És previsible i habitual que el governant no les accepti, i, fins i tot, que desqualifiqui al discrepant, però no ho és que prengui represàlies utilitzant l’aparell de l’Estat en benefici propi i contra el discrepant. En aquest cas, el grau d’intensitat i sectarisme de les represàlies depèn de la solidesa democràtica de la societat atacada, del concret sector represaliat, i sobretot de la patrimonialització de l’Estat pel concreto governant, i del resultat d’aquesta correlació de forces en cada moment dependrà la qualitat d’aquesta democràcia, que en el cas de la espanyola continua en el baix nivell en la qual la col·locaren la transició i el cop del 23-F.
La llibertat d’expressió i la de manifestació existeixen precisament en benefici que qualsevol, fins i tot l’Esglèsia catòlica, pugui defensar el que cregui oportú, estiguin o no d’acord els altres, i especialment si està en contra el governant. És el mateix dret que ampara a cremar fotografies del rei, i tan il·legítim és condemnar penalment als seus autors com amenaçar l’Esglèsia catòlica amb revisar els seus privilegis fiscals, assignacions econòmiques, i primacia simbòlica estatal, per manifestar-se en contra de la política del governant, les funcions del qual no està la de comprar voluntats, suports i silencis amb diner públic.
