Evidentment, el que recomano amb aquesta expressió no és que llepem tot el que comprem, sinó que hi apliquem la discriminació lingüística i el nostre poder de tria quan anem de compres.
Ara és més fàcil que mai poder comprar productes i serveis en la nostra llengua sense posar-se pedres al fetge. La situació és lluny de ser la ideal, però ara hi tenim més opcions que no fa pas uns anys.
Podem comprar tota mena de productes d’ús diari etiquetats només en català a la xarxa de supermercats del grup Bon Preu (Bon Preu, Esclat i Orangutan) o de Sorli Discau. O, si no hi ha cap altre remei, fer la compra on-line en català amb Carrefour o Mercadona. O comprar els productes de marca blanca d’altres supermercats, etiquetats també en català (Consum o Eroski).
O també adquirir un mòbil en català d’un bon ventall de marques i models, o un telèfon de sobretaula també en català de Panasonic o Siemens. Fins i tot, triant l’opció en català del contestador de Telefonica, posem per cas. O anar a Eroski Mòbil, fins que no arribi l’esperat Mobicat al mercat, per tal de rebre un servei en la nostra llengua (inclòs el servei automàtic de reconeixement de veu quan contactes amb el servei de recàrrega al centre d’atenció al client).
O un televisor amb els menús en català de JVC. O fer que el nostre ordinador parli, pensi, escolti i navegui en català. O fer anar un sistema de GPS per al nostre cotxe en català, com en la majoria de nous models de Tom Tom.
O comprar un cotxe d’una marca que s’anunciï com a mínim en català als pòsters de les nostres ciutats i també a ‘La Nostra’, com per exemple la xarxa de concessionaris Toyota de Catalunya. O fer tractes amb un banc compromès amb el país…
O anar al teatre o al cinema en la nostra llengua, i llegir i escoltar música en català. O fer una reserva d’hotel per internet, o comprar un bitllet d’avió d’aquelles companyies aèries que ofereixen els seus serveis també en la nostra llengua ( Ryanair, Easyjet, Bmibaby, American Airlines).
O fins i tot, triant aquelles empreses que sempre s’anuncien en català als diaris, tanques publicitàries, ràdio i televisió, encara que no etiquetin ni ofereixin tots els seus serveis en català (MediaMarkt, Vodafone, Orange, grup Coca-Cola, entre d’altres), o millor encara, comprar qualsevol electrodomèstic, o aparell d’àudio, video o electrònic en una de les botigues de la cadena catalana Electrodomèstics Calbet.
O comprar jocs i joguines etiquetades en català, com per exemple les de la xarxa de botigues dels Joguiners Agrupats de Catalunya. O exigir quan fem una gestió documental a cal notari que sigui en català, o que la pòlissa d’assegurances ens la redactin en la nostra llengua. Hi tenim tot el dret.
I tot i que no haurem salvat el món, com a mínim tindrem la satisfacció de saber que no hem renegat de la nostra llengua i que, fins i tot, hem fet un petit esforç per comprar en català i recompensar així les empreses que ens respecten com a consumidors i ciutadans de ple dret. D’això en diuen a Amèrica, ‘Dollar-power’, aquí ens hi hauríem de referir com a Europower. Això sí, amb un bon got de vi català, o amb una bona cervesa etiquetada en la nostra llengua, com la Moritz, o millor encara una d’artesana de les que comencen a sovintejar pel nostre país, com les de La Pubilla, les de la Cervesera del Montseny, o la Rosita o Glops, entre d’altres.
Penseu que això és el que fan cada dia milions de ciutadans castellanoparlants als Països Catalans que, amb comptades excepcions, trien sempre l’opció lingüística de fidelitat màxima al castellà, des d’una simple conversa fins al llibre que llegeixen, passant per la música que escolten o la televisió que miren…Hem d’aprendre a ser com ells. A casa nostra, els catalans ja comencem a ser minoria en alguns indrets. Cal una actitud digna i de fermesa: Al país del ‘Bon dia’, català sempre!
