Fa una setmana el programa d’humor de la TV3, Polònia, emetia un gag on es veia una parella mirant el televisor i abonant-se al nou canal d’emissió de sèries “Juezflix”. Allà estaven oferint tota les telesèries amb enganys, traïcions, policies corruptes, jutges dòcils, polítics perseguits, periodistes callats etc. Els títols són coneguts per vostès: Noos, Gurtel, Barcenas, Múrcia, Fons ocupacionals, Targets Black, Cas Palau, i casos polítics com el 9 N o Forcadell./
Com s’ha arribat a aquesta realitat entre dramàtica i esperpèntica de la que hem viscut aquesta setmana nous capítols que superen qualsevol imaginació de guionistes de thrillers o d’historietes de Mortadelo i Filemón?. /
La sortida del franquisme fou un pacte entre franquistes i els aspirants a l’ascensor a l’oligarquia. Alta burocràcia dels Cossos de l’Estat, polítics del Movimiento i polítics des de la democràcia cristiana fins a alguns eurocomunistes que de fet van avalar l’acord entre classes dominants: l’oligarquia castellano-andalusa, la burgesia basca i la catalana. / Va ser un acord de no ruptura, ni tan sols simbòlica: el Rei era el nomenat per Franco i els polítics franquistes ni tan sols van ser inhabilitats com havia passat amb els dels règims dictatorials de tot Europa en caure. Per això els pilars essencials de l’estat feixista no es van tocar, només lleugers líftings a la justícia i a la policia. /
Mal començament per una suposada nova democràcia. El 23F va ser l’avís que calia continuar “atado y bien atado”. I Felipe González i Alfonso Guerra que van rebre un aval irrepetible el 1982 per consumar el canvi democràtic no només van deixar tot intacte, sinó que heretaren la tradició d’ús partidista dels poders de l’Estat. (Recorden allò de “Montesquieu ha muerto” de Guerra, no és estany que ara demani liquidar la Generalitat). El PSOE andalús, doncs, va ser la cobertura pseudodemocràtica de la perpetuació del règim i de l’estructura social classista. EL PER en comptes de la reforma agrària, n’és la prova. A Catalunya, la burgesia mitjana d’ordre s’involucrava en la gestió d’un autogoverns de baixa qualitat, del que el patriotisme verbal del pujolisme n’era la coartada. I al País basc, la burgesia sempre més astuta que la catalana assolia el control de la caixa i de fet un règim confederal./
Un cop els fonaments de classe del règim establerts i comprovat que la independència dels poders s’havia evitat i els mecanismes de transparència s’havien obturat, els lladres habituals tornaren als despatxos de l’Escopeta Nacional i els polítics dels partits del règim que governaven a Madrid i a les autonomies van rebre’ls amb entusiasme. Amb l’exemple de tots conegut i per tots callat de la monarquia que era la primera que s’embutxacava diners foscos. Les portes giratòries estaven cantades pel capitalisme del BOE: aquell que viu gràcies a les lleis i decrets esbiaixats al seu favor, aquell que guanya concursos de serveis o licitacions d’obra pública gràcies al suport directe o indirecte dels polítics o funcionaris /
Així s’instal.la una autèntica Cleptocràcia que amb les puntes “desarrollistes” dels anys 90 i de la dècada dels 2000, arriba als últims racons governats pels partits majoritaris del règim. I en aquest espectacular èxit del “atado y bien atado” està a la vegada el seu punt feble. La percepció per part de la classe cleptocràtica, la casta o l’oligarquia –diguin-li com vulguin- d’una impunitat infinita, els ha portat a cometre errors, alguns de greus. Quan es dispara el volum de porqueria que circula, és molt difícil que per simple regla de probabilitats no es produeixi alguna fuga. I aquesta és una de les causes de la sortida a la superfície d’alguns casos./
Però sobretot, el que està accelerant més la potència del ventilador és el trencament del pacte entre l’oligarquia cleptocràtica catalana i l’espanyola. L’obnubilació espanyolista hiperventilada des dels mitjans de comunicació de Madrid que compten pujar audiència atiant històricament la catalanofòbia, va propiciar un gravíssim error per part de la fracció del PP i de bona part del PSOE. Van liquidar de facto el pacte constituent a l’entorn de l’autogovern de Catalunya amb el recurs contra l’Estatut i la sentència del TC. La duresa política d’aquest trencament de l'autogovern van accelerar el descalçament social de la fracció catalana de l'oligarquia catalana primer; i després de la valenciana i balear, provocant la revolta política i social contra elles./
En comptes d'adonar-se de la seva responsabilitat en la pèrdua d’hegemonia dels seus aliats o companys de partit a la Corona d’Aragó, inculpen els seus aliats oligàrquics locals en cas de CDC; o deixen caure als seus socis de partit a Balears i València. Perquè han estat aquests territoris els primers en fer saltar l’hegemonia ideològica i social de l’aliança oligàrquica? Perquè aquests territoris no disposen del coixí social que tenen a les Castelles, Andalusia Extremadura, etc basat en la hiperfuncionarització i l’abundància de subsidis, amb una majoria de la població subalterna de l’Estat./
Aquesta sensació d'impunitat que ha propiciat aquest primer gran error també ha incentivat l’ús i abús partidista dels aparells de l'estat un cop liquidada la separació de poders. Aquesta fatxenderia ha portat a crear policies polítiques clandestines, a activar fins a límits insospitats les clavegueres de l'Estat, a usar l’extorsió i la mentida com a armes de destrucció de l'adversari polític. Aquesta impunitat ha estat tant bèstia que pot tenir dos desenllaços no necessàriament excloents:
1. Que en tirar de la manta de l'orient hispànic (Catalunya, València i Balears), acabi sortint tota la merda de l'Espanya de matriu castellana./
2. Que en utilitzar mètodes barroers d'investigació, acusació o judici s’acabi provocant, no se sap si volgudament, l'esgotament de moltes causes judicials, per ús de proves indegudes o testimonis falsos. El resultat seria llavors que la corrupció continuaria premiada amb l'absolució majoritària. Això sí, les causes estrictament polítiques vinculades als drets democràtics d'expressió de col•lectius crítics i dels catalans tindrien una justícia ràpida i condemnatòria. Resultat, doncs: o salta tot pels aires; o Espanya serà més corrupta i molt menys democràtica./
Rajoy es reuneix amb Alemanya, Itàlia i França per veure com salvar l'agònica Europa. Ja cal que la Merkel busqui alguns altres aliats més sòlids i presentables que aquesta Espanya, si no vol acabar de suïcidar el projecte europeu./
