Aquesta carta ha estat enviada al cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach per part d’un grup de cristians catalanistes amb la demanda expressa que trameti el seu contingut al papa Benet XVI:
Molt Venerable Sant Pare en Crist,
En primer lloc, benvingut a Barcelona. Els ciutadans de la capital de Catalunya, malgrat algunes sonades excepcions, us acolliran amb joia i alegria. La Cúria Episcopal catalana us rebrà com es mereix la vostra santa i digníssima persona.
Tanmateix, us advertim que entre aquests homes de Déu també hi trobareu un deixeble avantatjat de Judes. Es tracta de Joan Piris, el bisbe de Lleida, un individu infaust i miserable que per menys de trenta cèntims d’euro és capaç de malbaratar el patrimoni artístic dels seus feligresos i desfer la centenària col•lecció d’art sacre del Museu Diocesà de Lleida. I tan covard que segur que no es penjarà d’un arbre com el seu mestre. Teniu doncs una ocasió immillorable per fer-li saber de viva veu allò de “Roma no paga traïdors”.
Ens plau enormement que consagreu el Temple Expiatori de la Sagrada Família, obra arquitectònica d’Antoni Gaudí, a qui esperem veure aviat beatificat pel miracle de curació d’invidents. Com bé sabreu però, Gaudí també va patir moltes vicissituds en vida. Un 11 de setembre de 1924, a l’edat de 72 anys, va ser detingut per la policia espanyola quan assistia a una missa en memòria dels herois caiguts en combat per defensar les llibertats de Catalunya. A la comissaria es va negar a parlar en espanyol amb els opressors del poble català, cosa que va provocar que fos durament insultat i humiliat pels guàrdies. Us preguem que a partir d’ara recordeu aquests fets quan feliciteu el Nadal als creients de la nostra terra.
A banda de donar-vos una cordial benvinguda, l’objecte de la nostra petició és demanar-vos humilment que per intercisió vostra, la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana iniciï els tràmits per reconèixer a Lluís Companys com a “Servent de Déu” -el primer pas cap a la beatificació- coincidint amb el 70è aniversari del seu martiri.
Entre altres coses, Lluís Companys i Jover (el Tarròs, 1882-Barcelona, 1940) ha passat a la història per ser l’únic president democràticament elegit assassinat a Europa durant la Segona Guerra Mundial. De ben jove va professar la ideologia republicana perquè creia en la radical igualtat de tots els homes davant de Déu, i que l’únic regne que ha d’existir a la Terra és el dels Cels. Va exercir l’advocacia evangèlicament situant-se al costat dels pobres, defensat sempre els treballadors i pagesos que patien la injustícia i l’opressió dels seus patrons. El 1931 és un dels fundadors del partit Esquerra Republicana de Catalunya, la victòria del qual en les eleccions municipals d’aquell mateix any provoca la caiguda de la monarquia borbònica i la consecució de l’autonomia per a Catalunya. Més tard, el 1934, proclamaria un efímer Estat Català per donar resposta als anhels de llibertat del seu poble.
Quan es produeix el cop militar que inicia la Guerra Civil espanyola, el juliol de 1936, ell és president electe de la Generalitat de Catalunya. La insurrecció feixista és vençuda ràpidament a Barcelona i Companys intenta restablir l’ordre, però els agents de l’anarquisme ateu inicien una revolta d’excessos que van des dels assassinats a la destrucció de béns religiós.
Companys, superat pels violents esdeveniments, va fer tot el possible per limitar l’abast del sofriment. Salva prop de tres-cents soldats i oficials sollevats del linxament popular, commuta 92 penes de mort i signa 6630 passaports per tal que persones perseguides puguin travessar la frontera francesa.
També destaca la seva acció per salvar el patrimoni de l’Església. I tot i que no va poder evitar l’incendi de l’obrador de la Sagrada Família, sí que va salvar el saqueig de la catedral de Barcelona, esglésies com la de Sant Just i Pastor, i monestirs com el de Montserrat i Ripoll.
Poc abans que tot Catalunya sigui ocupada per l’exèrcit franquista, passa a França. Tot i tenir l’oportunitat de fugir a Mèxic, es queda en territori francès per ajudar als refugiats catalans. Poc després que l’exèrcit alemany –on vós servíreu de 1943 a 1945- hagi envaït França, és detingut per la policia militar nazi i lliurat a les autoritats espanyoles.
Sa Santedat, com bon alemany, estarà molt sensibilitzat per l’holocaust del poble jueu. El dictador Francisco Franco sempre va intentar fer passar Companys com a jueu davant Hitler i Mussolini, aliats seus contra la República democràtica. Així, el desembre de 1936, la premsa franquista afirmava: “Judío es Companys –descendiente de judíos conversos- y no hay más que verle la jeta para comprenderlo, sin necesidad de más exploraciones en su árbol geneológico.”
Els feixistes el van dur primer a Madrid, on va ser torturat, vexat i exhibit com un animal. Després va ser traslladat a Barcelona, al castell de Montjuïc, on se li va instruir una farsa de procés sense cap garantia jurídica. Fins i tot, malgrat ser advocat, no se li va permetre ni representar-se a si mateix. El veredicte –dictat molt abans d’iniciar-se la pantomima de judici- va ser el de la imposició de la pena mort. L’acompliment de la sentència havia de ser immediat.
És en aquest punt on Companys, com a colofó a tota la bondat que havia mostrat en vida, encara la mort amb la generositat, la determinació i la grandesa dels principals màrtirs cristians. Prova d’això són les paraules escrites la vigília de l’execució i de les quals us reproduïm aquí alguns extractes:
“Em sento serè i tranquil. És Déu qui ha posat les coses i les decisions per a donar-me aquest destí que m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono gràcies, puix que havent de fer tots el mateix camí, m’ha reservat una fi tan formosa per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona.
Aquesta mort que afrontaré plàcidament i serena, dignifica.”
“A tots els que m’han agraviat els perdono; a tots els que hagi pogut agraviar els demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombra més lleu de rancúnia. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella, i li dec encara una gratitud per aquesta plàcida serenitat que m’emplena al pensar en la mort que veig atansar -se però sense temença.
La meva petitesa no podia esperar una fi més digna per Catalunya i el que ella representa de pau, justícia i amor.”
Els pensaments plens d’amor a Déu i a Catalunya són els que il•luminen els seus darrers moments. Va demanar als seus carcellers que li fos concedida la visita d’un frare caputxí (deia que els caputxins era una orde que s’havia mantingut sempre fidel al país) per tal que l’escoltés en confessió i rebre l’última comunió. També aquesta gràcia li fou negada pels seus perseguidors, sent un capellà castrense i un jesuïta els que el van auxiliar espiritualment en aquell Montjuïc esdevingut Calvari.
Mostrant una enteresa que va sorprendre als propis botxins, amb l’esperit confortat pels Sants Sagraments, la consciència tranquil•la per haver estat conseqüent amb una vida plena de rectitud i servei als més necessitats, i havent perdonat als seus enemics, va situar-se davant l’escamot d’afusellament. Abans de caure abatut pels trets, el seu darrer crit va ser “Per Catalunya!”.
A l’igual que altres màrtirs de la fe o del mateix Jesucrist, les seves despulles mortals van ser espoliades i proscrites. L’oficial que comandava el piquet d’execució va robar-li el mocador que duia a la butxaca de la jaqueta, després de rematar-lo amb la pistola. I es va prohibir assenyalar la seva tomba al Fossar de la Pedrera per evitar homenatges i peregrinacions.
Per aquest exemple de vida i de mort, ple de fe i espiritualitat, creiem necessari que sigui iniciat el procés de reconeixement del nostre president màrtir com a Servent de Déu, mentre s’acaben de reunir proves sobre les propietats taumatúrgiques derivades de la devoció que li professen multitud de catalans.
A banda de les seves qualitats morals i humanes intrínseques, la seva acció està guiada per l’apostolat dels principals valors socials del cristianisme: veritat, llibertat, justícia i caritat. Un referent pastoral que fins i tot beneeix la lluita per la independència de les nacions, quan aquesta fi reverteix en la pau i el bé comú d’un conjunt ampli de persones identificades per un mateix territori, llengua, cultura o ètnia.
Tots aquestes valors catòlics han estat reconeguts per la Doctrina Social de l’Església, i exemplarment aplicats pel vostre predecessor, el papa Joan Pau II, quan el 1999 va beatificar 108 màrtirs polonesos -9 dels quals eren persones laiques- que van morir a mans de les forces d’ocupació nazis durant la Segona Guerra Mundial, en molts casos només pel fet d’ajudar als seus compatriotes. També hi ha el precedent de Josef Kalinowsky, dit l’Insurgent, que va participar en la fallida insurrecció lituano-polonesa de 1863 contra els russos, i que va arribar a ser Ministre de la Guerra del govern provisional dels independentistes. Joan Pau II el va fer sant el 1991.
Vós, com autor de l’encíclica “Deus caritas est”, segur que sabreu apreciar la lucidesa ecumènica del personatge. I no dubtem que convindreu en la idoneïtat d’iniciar el procés canònic de beatificació tan aviat com sigui possible. Aquest acte en favor d’un dels justos de l’Església serviria per esmenar l’error del papa Pius XI, que va recolzar el règim dictatorial i genocida del general Franco.
Rebeu una molt respectuosa salutació d’aquests vostres fidels, tot i desitjant que aquests dies a casa nostra us siguin benaurats i profitosos.
Cristians per la Llibertat de Catalunya
PS. Sobretot, Sa Santedat, aquests propers dies aneu en compte amb l’equipatge i els objectes de valor del vostre seguici. Com ja deveu saber, Barcelona s’ha convertit en la capital europea de la petita i mitjana delinqüència per culpa d’un govern municipal ineficaç i impotent. De ben segur que durant la vostra estança entre nosaltres, tots els criminals locals i d’importació estaran a l’aguait per plomar-nos a tots plegats.
