Ideologies particulars a part, que totes son legítimes i respectables, no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.
Hi ha evidències socials que arriben, a més de per les pròpies experiències i vivències, de sectors de l'esquerra, més habitual, però també de la dreta, des d'on ja es comença a veure el que ja ningú se sent còmode en l'actual situació, imposada des de fora i aprofitada des de dintre per desequilibrar, re-centralitzar i deixar España a mans d'uns pocs a canvi d'empobrir a la gran majoria.
En tots els aspectes, existeixen dos models de país que, a més de diferents, ja estan profundament confrontats. És la versió actualitzada de «las dos Españas». D'una banda, una de construïda per la imposició, i mantinguda sense discussió per la força, totalment caduca i deixada íntegrament a mans del gens escrupolós poder financer. D'una altra banda, les reivindicacions i noves propostes socials i polítiques cada dia prenen més força, amb noves veus i nous estils, obertament i emparant-se amb un elemental i bàsic dret a decidir de les persones que, lògicament, es manifesta més i amb més contundència on xoca de ple amb diferències identitàries més acusades respecte a les generals i establertes com a comunes.
En aquest sentit, i aprofundint en aquest segon model de societat estatal que es palpa a l'ambient, s'hi trobaria el procés cap a la independència de Catalunya, sortit a la llum definitivament el 2010 i que ha anat prenent volum quan, en una altra posició al respecte de l'Estat, pot ser s'hagués quedat allí. La política catalana i, sobretot els polítics catalans s'han tingut que definir, uns més que altres, i quedar a cara descoberta davant el poble, pel que una bona majoria expressa i reclama.
El políticament «peix al cove» que tan be va anar, sobretot a Madrid, ha passat a ser un enfrontament en tota regla, enfrontament que neix de la gent que sent el país, farta de maltractes, enganys, abusos i «solidaritats» mal interpretades, i que a pres forma política desprès i a manera de que els polítics i els partits s'han tingut que definir i alguns jugar-se-la. No va en contra de ningú, però, al no trobar l'encaix adequat i al negar-si-li tota mena de diàleg i negociació, si explicita la necessitat que te Catalunya, com a país, de recuperar la plena independència política i econòmica perquè el poble català tingui la darrera paraula en tot el seu esdevenir.
