Oriol Junqueras té la il·lusió de sortir, com a cap de l’oposició, al costat del president per explicar el procés secessionista de Catalunya. Sembla que ho aconseguirà. Totes li ponen. Per una banda, s’ha plantat i no entrarà a formar part del govern –des de l’ombra, continuarà amb el discurs de la complicitat–; per l’altra, Artur Mas ja ha escrit a la militància dient que el procés no s’atura i que hi haurà consulta si tot va bé. De moment, tot apunta que Mas haurà de formar govern en solitari i esperar que, des de la bancada de l’oposició, ERC li posi les coses fàcils per governar el dia a dia. La resta d’opcions, s’esfumen per motius obvis.
La famosa “caixa d’eines” de Junqueras està més que mai a disposició de CiU, però no formant govern de coalició sempre la pot tancar de cop i volta, i sense donar massa explicacions. ERC està escarmentada de les vegades que ha acabat aventurant-se a fer acords estables de govern, sigui al principi del pujolisme amb CiU com amb els dos governs tripartit. A més a més, amb la renovació interna que ha fet, segurament Junqueras es troba més còmode en el paper de cap de l’oposició –una figura que, si se sap treballar amb cura, pot esdevenir l’alternativa d’aquí a poc– i donant temps a la seva formació perquè enforteixi el seu discurs i foguegi les noves cares que ha portat al Parlament.
La complexa aritmètica parlamentària fa que qualsevol decisió sigui arriscada (o criticada). N’hi haurà alguns que titllaran a Junqueras de poruc, de no mullar-se quan les urnes li han donat la clau de la governabilitat. Potser, seran aquells que el van votar conscient dels cants de sirena que feia a Artur Mas durant la campanya per anar de bracet cap a l’autodeterminació. D’altres, el felicitaran per ser més astut que d’altres dirigents republicans del passat, que es van aferrar a la cadira oblidant els ideals del partit. Més enllà de la suma de diputats a cada votació, en política un i un no fan sempre dos. Opinions per a tots els gustos en un moment que l’escenari està mogut, però també fatigat per una campanya electoral que deixa massa escletxes i incògnites de futur.
En tot cas, si es vol continuar per la via de la consulta la composició del Parlament ens porta a un escenari on només triomfaran els valents. Qualsevol pas enrere serà vist com una victòria des de l’altre banda de la trinxera. I, aquesta valentia no només s’ha de demostrar des del govern, també des dels partits d’oposició que sàpiguen ser corresponsables en la governabilitat del dia a dia. Artur Mas ja ha estat castigat a les urnes (i n’és conscient); ara no cal fer més sang innecessària i, si de veritat tots els qui van apostar pel dret a decidir n’estan plenament convençuts, començar a caminar junts. Les xifres a les urnes els avalen: 87 diputats i 806.168 vots més que el bloc constitucionalista.
