COMENÇA EL CURS

Intentava decidir sobre quin tema redactaria el primer article de començament de curs polític i com m’ha passat altres vegades, l’allau de notícies de només les dues darreres setmanes és tan gran i de tanta transcendència, que opto per relacionar entre ells diversos titulars. En qualsevol cas, la sensació és la de trobar-se en un punt d’acceleració històrica la direcció de la qual és totalment indeterminada. Aquesta sensació crea incerteses però també l’esperança de poder influir en la direcció dels vents del canvi.
 
Només en el vessant econòmic es publica la notícia que Espanya ha gastat el mateix en rescatar la banca que en la despesa sanitària de tot un any. Guindos, el ministre que ha caigut en la desgràcia de Santamaría, afirmava el 2012: “El rescate a la banca no costará un euro a los españoles”. La realitat a finals del 2016 és que la reestructuració del sector bancari ha exigit a l’Estat injectar 51.303 milions en capital, dels que, fins ara, només se n‘han recuperat 2.686 milions, un 5,23% del total, segons un informe del Banco de España. 
Un cop mes se’ns avisa que el Fons de reserva de les pensions s’està exhaurint.  La guardiola dels pensionistes ja no dóna ni per pagar 3 mensualitats. Per això és difícil de comprendre com la gerontocràcia electoral a les Espanyes castellanes continui donant suport massiu al partit que els posarà a la misèria d’aquí poc.
En aquesta línia de despropòsits, sembla que un personatge antirrenovables  com Nadal, deixeble de Soria es perfila com a ministre d’energia.
 
També hem començat el curs amb la dosi de corrupció corresponent. L’exgerent d’Imelsa implica a la direcció del PP de València en el cobrament de comissions que anaven a la Caixa B. Segons ell, Barberà ja hauria d’estar imputada com a màxima responsable.
L’altre cas patètic ha estat el del noment fallit de l’exministre dels papers de Panamà, Soria, pel Banc Mundial. L’endemà d’haver aparentat un acord PP-C’s per a la regeneració democràtica, Rajoy recol.locava un ministre dimitit en una plaça de luxe. Però no ha estat l’únic. L’adjunta al càrrec de Soria és neboda del ministre de Economia, Luis de Guindos. Segons informes apareguts a la premsa digital, Mariano Rajoy ha “enxufat” i fet milionaris a 32 parents.
 
Sort n’hi ha que a casa nostra, Catalunya les úniques males notícies continuen essent les habituals vinculades al col·lapse d’infrastructures causades per la discriminació de l’Estat. En el camp privat en podem assenyalar dues de bones i recents. Les exportacions catalanes d’alta tecnologia creixen un 20% el segon trimestre.  I la companyia aèria Norwegian estrena a Barcelona els vols de baix cost amb EUA. El seu president en conferència a la capital va apostar per potenciar encara més la ciutat com a centre de les seves operacions al Sud d’Europa.
 
En el camp polític, Espanya continua en fase de regressió infantil cap el franquisme, del que de fet mai n’ha sortit del tot. Els politòlegs europeus parlen del retorn a Europa dels néts de la gent que va donar suport a Hitler, Mussolini, Pétain, Horthy o Pildudski, en observar la crescuda dels populismes de dreta, la darrera de la qual a costa de la Merkel en un Estat federat del nord germànic. Però és que a Espanya segueixen governant els avis franquistes – que a Europa van perdre la guerra-, els pares – que a Europa van haver de renegar dels avis, mentre aquí no- i els néts, sense cap discontinuïtat.
Per aquesta raó el discurs de Gabriel Rufián en el debat d’investidura va incomodar tant a la Cambra i als periodistes adscrits la majoria al règim. El fil roig republicà desacomplexat de Tardà i Rufián va fer vibrar, no només el 80% de catalans autòctons o d’origen espanyol, amb arrels republicanes, sinó als republicans de les Espanyes que es troben orfes d’un discurs rupturista amb el règim continuista instaurat en la Transició.
 
I per a mostra del caràcter neofranquista de l’actual règim quatre botons recents.
1. TVE continua emetent, amb l’excusa d’història del cinema espanyol, pel·lícules promotores del feixisme, com la recent: Sin novedad en el Alcázar. Fet impensable en qualsevol televisió europea.
2. La decisió del Ministeri de l’Interior de prohibir el nou partit PDC, perquè no s’ajusta a la Constitució i les lleis, creant un precedent que pot il·legalitzar a tot ells grups que pretenguin canviar la constitució i les lleis. Mentrestant la Fundació Franco i les diverses Falanges, no tenen problemes de repetició de noms ni de promoció de la fi de la democràcia.
3. La intervenció de la Fiscal de l’Estat anunciant una política de caça i captura de l’independentisme, fins a l’extrem de qüestionar-ne la legalitat com a opinió. Els dos darrers episodis poden acabar al Tribunal internacional de drets humans.
4. Finalment com a símptoma de catalanofòbia, No deixen matricular a la Universitat andalusa una alumna per haver cursat una assignatura de literatura catalana i castellana.