- Publicitat -
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Serem allò que vulguem ser
Miquel Martí i Pol
Explica La Fontaine en la seva faula “El Corb i el Renard” que el Corb enfilat en un arbre, tenia al bec un formatge. Va arribar el Renard i enllepolit per l'olor, tot saludant digué “Ei, senyor Corb, bon dia! Que en sou de ben plantat i segur que el vostre cant ve a ser una imatge del vostre bell plomatge”. El Corb es posa molt content pels afalacs del Renard i mostrant la seva dolça veu obre el bec, i el formatge li cau a la pinassa.
El Renard l'arreplega, i diu: “Senyor, cal que aprengueu que tot adulador viu a l'esquena d'aquell qui l'escolta”
El Corb avergonyit, parat al seu recés, jurà un poc massa tard: “No me'l prendran mai més”
Ni desar somnis al calaix, ni escoltar cants de sirena de quatre afalagadors que ens visiten per a poder menjar-se el formatge; perquè aquests que vénen de Madrid ens demostren com de fàcil és passar, de dir-nos insolidaris i nazis a fer-nos la gara-gara amb bones paraules i volent dialogar, quan tots sabem de quin peu calcen.
Després de perdre el temps desaprofitant-lo sense voler dialogar i fent “orelles de marxant” -o sigui fent el sord- ara, el govern de Rajoy ofereix diàleg i mans esteses. Ells i nosaltres sabem que tot és comèdia. Per començar “l'engalipadora” oficial, Soraya, el primer que fa és concertar entrevistes amb els de la seva “corda”, que vés tu!, quina mena de diàleg pot tenir amb PPC, Ciutadans i PSC si no és per desitjar-se les bones festes per Nadal i Cap d'Any. Diuen que en arribar a Madrid, la Soraya, en el consell de ministres ja ha informat a Rajoy i als altres ministres dels contactes efectuats a Catalunya i que han sigut molt positius. A veure, entrevistar-se i fer petar la xerrada amb Arrimadas, Iceta i Millo ho considera positiu? Voleu dir que no s'equivocà d'AVE i en comptes de baixar a Sants no va baixar a Santiago de Compostela?
I el dia que concerti entrevista amb Junqueras o qualsevol del govern català, com que no oferirà res que s'assembli a un diàleg, sabrà el que és tornar-se'n amb les mans buides. Per més que vinguin engalipadors d'allà amb afalacs fent veure que els insults, les amenaces i les males paraules s'han acabat, són massa anys per no dir segles, que ens coneixem.
Com s'entén que parlin de diàleg aquests últims dies, si aquesta setmana haurem d'estar amb l'ai al cor a veure quina sentència s'empesquen contra la Carme Forcadell?
Com s'entén que parlin de diàleg si encara no sabem com acabaran Mas, Ortega, Rigau i Homs?
Com s'entén que parlin de diàleg quan d'antuvi neguen tot el que proposa i pensa el govern català?
Com s'entén que el fill d'un militar que havia estat ajudant del dictador Franco, el nou ministre de cultura i portaveu del govern central, Iñigo Méndez de Vigo, i que la seva dona és cosina del fins fa poc ministre de defensa, Pedro Moranés, amb les seves paraules: “voy a continuar la política del diálogo, porque es lo que resuelve el problema de los ciudadanos”, ens vulgui amb bones paraules fer la pilota per veure si deixem caure el formatge, com va fer el Corb de la faula?
Com s'entén que, Méndez de Vigo, pertanyent al PP i a la “secta” més retrògrada, antidemocràtica i carca com l'Opus Dei, ara, vulgui canviar el discurs que des de fa temps ens volen inculcar dins el nostre cervell, per fer-nos creure que amb quatre afalacs tot canviarà quan, ells i nosaltres, sabem que res canviarà ans el contrari anirà a pitjor?
Com s'entén que el mateix portaveu del govern, carregui tota la responsabilitat de la cimera sobiranista, convocada per Carles Puigdemont, a la radicalitat de la CUP? Al ministre Iñigo Méndez de Vigo, no és estrany que els seus gens militars no li deixin entendre el que volen, no solament la CUP, sinó molts catalans: la independència. O pensa que, els més d'un milió de catalans que han omplert els carrers de Catalunya aquests últims anys, demanant la nostra independència, tots eren de la CUP?
Diuen, que també l'entabanadora Soraya, va demanar als seus companys dels diferents ministeris que mantinguin aquesta disposició al diàleg, que ella ha tingut amb els diferents partits catalans, “para ver que cosas podemos hacer juntos”. La vicepresidenta deu tenir el cap a tres quarts de quinze, ja que demostra no estar gaire per la feina de dialogar. Si de tot el que ha parlat en aquesta vinguda a Barcelona, amb el Millo, l'Iceta i l'Arrimadas en treu la conclusió de “que cosas podemos hacer juntos”, li diria que no cal que faci gaire estades entre nosaltres, perquè moltes prometences al llarg de la història només han servit per a repetir cent vegades la mateixa cosa, no deixar-nos respirar. Així que de “hacer cosas juntos”: No res, poca cosa.
Un consell al nostre president Puigdemont i als seus consellers: no us deixeu prendre mai més el formatge, com jurà el Corb. Passeu dels aduladors sense fer-ne cas, ni obriu la boca tant si escolteu cants de sirena com tota mena de insults. Permeteu que els Renards actuals -Rajoy, Soraya, Méndez de Vigo, Millo- es cansin de passar una i altra vegada per sota l'arbre, i així no puguin viure a l'esquena dels que escolten afalacs.
No deseu els somnis de molts catalans al calaix del vostre despatx, i tots plegats, aconseguirem a ser allò que volem ser. Vosaltres muts i a la gàbia i aneu per feina, que com deien els romans: “tempus fugit” El temps fuig, vola!
Jaume Meneses
Publicitat
