Tota l’energia en forma d’odi furibund que ara dedica l’independentisme votant de JxSí contra la sectària i inepta CUP, és directament proporcional a la inconsciència total de la immensa majoria dels votants de JxSí de l’agraïment infinit que haurien de mostrar vers la CUP per haver-los salvat de la manca de més excuses de JxSí per no fer la independència. Ara, el gruix de JxSí no ho sap, de fet no té ni idea que està utilitzant la CUP com a perfecte boc expiatori, i dic perfecte perquè, efectivament, d’altra banda cal dir que ni el CNI, ni l’extrema dreta espanyola no ho haurien fet millor que la CUP amb la seva estúpida decisió. Però no ens despistéssim, perquè aquesta no és en realitat la qüestió. Un boc expiatori sempre és una excusa. I aquí vaig.
L’infantilisme, la immaduresa antològica d’aquest poble té aquestes coses. És una qüestió de vasos comunicants. Focalitzant la responsabilitat del mal totalment cap a l’altre, en aquest cas cap a la CUP, no només es blanqueja tàcitament la pròpia responsabilitat fins a eliminar-la i presentar-se com el bé absolut, sinó que a més es mitifiquen els suposats valors propis fins al punt d’oblidar totalment la contrastada ineptitud pròpia, per bé que d’una naturalesa diferent a la ineptitud de què s’acusa l’altre, en aquest cas la CUP. Vegem-ho.
Quan, per exemple, Artur Mas va decidir focalitzar el discurs del 9-N com una demostració de l’Espanya antidemocràtica i de persecució cap a la seva persona, és a dir, quan en definitiva va optar per fer el clàssic catalanet ploramiques en comptes d’aprofitar l'oportunitat única per aplicar de manera vinculant i unilateral el referèn… consulta, no semblava que l'home ens hagués de portar sí o sí cap a la independència. Per això va ser escandalós el silenci del poble com a resposta, permetent la inutilitat del seu propi vot i, doncs, convertint, juntament amb Mas, la consulta en una mera pantomima; quan JxSí –i també els valents revolucionaris de la CUP– es van afanyar a dir la mateixa nit del 27-S que l’independentisme havia guanyat en escons però no en vots, i que per tant en definitiva havíem perdut, jo diria que aquells que ens havien de dur a la independència van fer el mateix discurs que l’espanyolisme, desaprofitant, doncs, un cop més, l’oportunitat de declarar la independència unilateralment, ara per majoria d’escons, en obviar que justament s’havia hagut de recórrer a unes eleccions –on que jo sàpiga es compten els escons– perquè no s’havia pogut fer un referèndum –on sí es compten els vots. I prossegueixo. Ni CDC –ara mateix DLL– ni Esquerra a hores d’ara encara no diuen ni mu sobre fer una DUI, mentre s’omplen la boca d’un full de ruta sense que ni Déu no sàpiga en què consisteix més enllà de ser una expressió que fa bonic; ni Déu, ni el poble mateix, no contempla en cap cas una DUI, i en canvi els partits suposadament independentistes s’afanyen a anar per separat per treure diputats a Madrid, i fins i tot el senyor Homs, de DLL, ens diu que, malgrat tot –que no falti el to victimista– cal anar-hi a negociar… En fi, francament, no sembla que ens hàgim perdut gran cosa amb la no investidura de Mas, per més que, amb tot, jo l’hauria investit i el reconegui més presentable que la resta de mediocres integrals que ni en coma etílic tampoc no ens duran mai de la vida a la independència. Però és que això no és el més greu. El problema clau de Catalunya no és ni Mas ni la CUP ni Esquerra, sinó la manca alarmant de massa crítica, el poble, justament allò que aquí es dóna alegrement per fet que és el millor capital que tenim i sort d’això i bla bla. Si es dóna per veritat aquesta mentida clamorosa és perquè d’una banda els polítics viuen dels vots del poble i per tant l’han d’ensabonar, i de l’altra perquè a un poble infantil no li pots demanar altra cosa que autocomplaença i cofoisme. El cert és que sense comptar amb una bona massa crítica només podrem arribar allà on som: al mateix lloc miserable de sempre. ¿Qui és més sectària, la sectària CUP o JxSí, que convertint en el mal absolut la CUP han convertit Mas en una mena de sant almogàver, amb el qual ara sembla que hauríem anat de pet cap a la independència? No és l’autoengany interessat una forma d’estupidesa? No és això ceguesa? No és això també sectarisme? Igual que Esquerra, que fent veure que posa pau mirant-s’ho des de la barrera, ja s’està fregant les mans ensumant-se passar per sobre de DLL. Deu ser això, el sentit d'estat.
Misèria. Mesquinesa. Estupidesa. Catalans.
Catalunya és avui un país devastat a tots nivells, començant pel moral, sense el qual cau tota la resta. Catalunya no està preparada per enfrontar-se al conflicte que suposa trencar amb Espanya perquè, per començar, Catalunya ni tan sols reconeix el conflicte i per això parla de revolució dels somriures. Per llogar-hi cadires. Espanya sí reconeix el conflicte, no pas els catalans, que per això justament es dediquen a apunyalar-se entre ells per tal d’evitar enfrontar-se a Espanya. Catalunya només es veu en cor de continuar marejant la perdiu autolesionant-se i organitzant actes reivindicatius, on a la praxi es reivindica justament que no es pensa passar d’aquí, d’una reivindicació que, en ser eterna, es demostra impotent i castradora: la prova del nou del dogal que els catalans s’autoinfringeixen. Cada nova reivindicació massiva catalana suposa un missatge de tranquil·litat inequívoc i massiu per a Espanya. Tranquil·litat per als dos bàndols, doncs. I ara, a més, els catalans poden tenir l’inconscient més tranquil que mai. D’una banda els ha salvat la CUP, i de l’altra vindrà Podemos a acabar de rematar la salvació al març. Per a la gran majoria de catalans, al·lèrgics a la DUI, o sigui a l'única possibilitat que tenen de llibertat, res millor que la il·lusió eterna d’un suposat referèndum permès per Espanya per sublimar la covardia, la falta de voluntat real de trencar amb Espanya. No oblidem que Catalunya no vol la independència, altrament no pretendria que l’enemic l’hi regali. I ni això pretén. Fins i tot en el somni ximplet de rebre aquest regal, estic convençut que els catalans el rebutjarien, de la mateixa manera que en la redacció de la Constitución española es va rebutjar el concert econòmic. Perquè en 40 anys res d'essencial no ha canviat en la mentalitat catalana, al contrari, s'ha refermat. O és que algú creu en els miracles? Al capdavall es tracta, com sempre, de no semblar antipàtic a l’amo. No hi ha conflicte, per tant somriem. Ànimes esclaves irreductibles, les catalanes.
La decisió de la CUP de no investir Artur Mas ha estat l’excusa inconscient que necessitava amb urgència JxSí i la gran part del seu votant per poder continuar practicant eternament l’esport favorit dels catalans, allò tan indigne, degradant, patètic i malaltís que consisteix a limitar-se a queixar-se dels espanyols amb cofoia superioritat moral, tot organitzant il·lusionants concerts per la llibertat, il·lusionants en la mateixa mesura que estèrils i papanates, i civilitzadíssimes agafades de mà, b baixes, Meridianes, vagues de fam de vergonya aliena, i la mare que em va parir. Activitats que, atès que no van mai més enllà de l’activitat en ella mateixa, fet i fet no deixen de suposar el continuisme d’allò que ha estat històricament el catalanisme: folklorisme autonòmic, pujolisme en definitiva, per més que ara, a diferència de la gloriosa època del gran guru, es reclami la independència. Ha canviat el clam, però no pas la mentalitat i, doncs, la manera de fer, o més aviat de garlar i no fer. Som al mateix lloc de sempre. I per això no és estrany que, per poder continuar al mateix lloc de sempre, el lloc d’on en cap moment el gruix dels catalans ara anomenats independentistes no s’ha volgut moure malgrat que no ho sàpiguen, en això anomenat ridículament procés –procés, perquè quan no es té cap ni mitja intenció de fer una cosa s’opta per no anomenar la cosa o per anomenar-la, si no hi ha més remei que fer-ho, amb un nom que no pot ser altra cosa que ridícul– els somrients processistes no comptin amb la valuosa opinió dels independentistes històrics, la gent sacrificada de l’independentisme de sempre, aquells que quan l’independentisme era marginal i objecte d’escarni eren independentistes i no deixaven de ser-ho, aquells que per tant no hi ha dubte que, a més de comptar amb l’experiència, volen de debò la independència. I és natural que els somrients processistes no comptin amb l’actiu impagable dels independentistes veterans; si hi comptessin, Catalunya aconseguiria la independència. Al capdavall, JxSí són catalans, oi? Doncs com la CUP. Per això cadascun fa el que fa, o més aviat no fa el que hauria de fer. Estils diferents, però, bàsicament, cap diferència. Dues cares de la mateixa moneda. Cretins la majoria d'uns i altres. I encara diuen amb somrient orgull que la independència l’haurem de fer entre tots. Quina llàstima, doncs.
