En els últims anys, dir que tots els polítics són iguals i que no s’anirà a votar, es votarà en blanc o fins i tot que no se sap a qui votar, s’ha convertit en una mena de senyal de distinció, un estrany esnobisme que es veu que fa quedar com un espavilat de nassos, d’aquells que s’ho miren tot des de darrere la barrera però sense adonar-se que el brau ja fa estona que l’ha saltada i els està sodomitzant plàcidament. Per tant, quan coincideixo amb algú que opina qualsevol d’aquestes tres versions, massa sovint no dubto que em trobo davant d’un cretí integral. No pot ser altrament quan es tira de tòpic perquè així un es creu —i es fa— l’original. És com aquell que es considera especial perquè en un espot publicitari li han dit que serà únic i inimitable si es compra el cotxe marca X, i tu després surts al carrer i veus tot de cotxes marca X circulant perquè una colla de cretins s’han cregut la mentida. I no només això, sinó que malgrat l’evidència, encara no han entès que els han enganyat i darrere el volant fan cara d’únics i inimitables.
Aquells que diuen que tots els polítics són iguals no saben que s’equivoquen; de molt o de ben poc, segons com es miri. Perquè si ens imaginem un camp d’ordi amb una rosella al mig, serà veritat que el paisatge serà monòton, però també que el petit detall de la rosella marcarà la diferència. I deixant-nos de metàfores, per poc que s’observi, en aquestes eleccions queda clar que tots els —líders— polítics són iguals, sí, però llevat d’un, anomenat Carretero. I per cert que és diferent als altres per la seva essència mateixa d’antilíder. Per això crida l’atenció. Per això és amb diferència el millor líder. I per això quedarà molt lluny de guanyar les eleccions. Que hi farem.
Com el lector que segueix els meus articles ja deu haver pensat, i ho pensa de fa temps, sóc més pesat que el plom parlant de Reagrupament. Ho comprenc, ho comprenc… Però és clar, passa que la meva pesadesa és directament proporcional a la tossuderia d’aquells que continuen pensant a votar una força altra que Reagrupament. És a dir: casualment aquells que em troben pesat i no uns altres. Ves quines coses, oi? Ai, que pesats són aquesta gent. D’aquí la necessitat d’insistència, com aquell professor que ha de repetir la lliçó manta vegades perquè l’alumne totxet no l’entén ni a trets. I aquí, naturalment amb el benentès que jo no sóc cap professor ni ho pretenc. En el cas polític que m’ocupa no caldria explicar res: la realitat ja es prou explícita i no calen ni ulls per entendre-la. I això, és clar, em sap greu dir que converteix els totxets en totxanes directament.
L’altre dia algú em deia que no sap a qui votar a les eleccions, i li vaig respondre que la resposta és molt senzilla. De tots els partits que ara mateix es preveu que es presentaran a les urnes, només cal veure quin d’ells rep menys tractament mediàtic i, quan en rep, quina és la seva naturalesa. Bé, doncs voilà. Votar-lo és fer diana. Ah, però tant se val. El meu interlocutor em va mirar com si jo fos un marcià. Perquè només un marcià pot aconsellar votar un partit pària, oi? En fi. Així ens va i així ens continuarà anant. Fins que aviat ja no anirem.
