El 12 d’octubre de 1707, les tropes castellanes, disposades a devastar Catalunya i els Països Catalans, assaltaven el convent del Roser de la ciutat de Lleida. Dins l’església del baluard, 700 refugiats dels pobles dels voltants -homes, dones, infants…- eren degollats un a un. Tres dies abans, un atac artiller aconseguia obrir dues grans escletxes a les muralles, concretament en el portal de Magdalena i en el bastió del Carme. Ens trobem en plena barbàrie, eternitzada fins el 18 de setembre de 1714, quan Cardona, amb la seva rendició, evita el saqueig de Barcelona, caiguada una setmana abans.
La Guerra de Successió. Matança duta a terme pels Borbons, de les sagues criminals més destacades de la història. Una guerra extremadament desigual, un acarnissament ferotge excusat per l’odi. Un odi que, al seu pas, va arrasar el que s’alçava, incendiant pobles i ciutats senceres. Que va llaurar carrers i reduir camps i cultius a la misèria. Que va vexar dones. Que va humiliar homes, torturant-los fins a la mort. Que va oprimir vides i esperances dins la gàbia de la derrota. I, ara, tot just fa 300 anys.
Avui, Juan Carlos de Borbón, s’autoproclama garant de l’estabilitat i la democràcia a l’estat espanyol. Ho diu sense vergonya, amb la boca plena. Mentre els joves que li han calat foc en reproduccions, han de passar per experiències traumàtiques desmesurades (joves que, habitualment, no esquien, no naveguen, no se’ls gasten amb putes, no maten ossos protegits… Joves amb el futur hipotecat, amb treball precari…)
Ho diu mentre els espanyols ataquen i turmenten la consciència basca (i que no em vinguin amb romanços de la divisió de poders). Mentre els espanyols executen maniobres obscures que forgen, contracorrent, el govern navarrès. Mentre es passen pel folre l’estatut. Mentre ens obliguen a percebre com a propis els seus símbols, tacats de la nostra sang. Ho diu sense que mai s’hagi esclarit el seu paper en el cop d’estat del 23-F, permetent la “prudència” de desmarcar, Esquerra Republicana de Catalunya, de les primeres eleccions. I així, passant pels joves sindicalistes assassinats a Gasteiz, per la cobertura al dictador, per haver tractat amb dissolvent el Partit Comunista, el NO a la OTAN, els GAL, l’arrest i tortura de pressumptes membres de l’organització Terra Lliure. I per afirmar que l’idioma espanyol no havia estat una llengua d’imposició, fomentar maniobres militars intimidadores, permetre amenaces d’alts càrrecs de l’exèrcit a la decisió popular del poble català, extirpar d’arrel la llibertat d’expressió…, entre tantes altres que deixo al tinter.
Avui, Borbó, escric des de la més fonda convicció que la ferida és oberta. Escric amb el cor encès perquè cada dia som més els qui combatem la nostra anèmica obstinació a la derrota. Perquè el teu corc, lentament ens buida de tolerància.
Avui, desitjo, ansiosament, que acabin per intensificar-se el que per tu encara són gestos reivindicatius admissibles de les colònies que pervivim en el marc espanyol. I el mal, et vingui d’on renaixen les cendres dels pobles socarrats, dels pobles que vam patir lo que no té nom.
