El procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, inclosa la seva pendència al Tribunal Constitucional espanyol, exhibeix impúdicament la realitat de la consideració de Catalunya en el present règim democràtic. Moltes han estat en aquests trenta anys les metàfores que s’han fet servir com si fossin fets, i que ara han quedat patèticament despullades. La primera és la del pacte, entendre que la relació Espanya-Catalunya es fonamenta en un pacte entre ambdues parts. No és cert, segons la Constitució espanyola, tota la normativa legal i el sistema institucional, Espanya és l’única nació sobirana, i Catalunya una part seva, i és Espanya qui pren les decisions, entre elles la d’atorgar autonomia a Catalunya, i l’abast d’aquesta. No hi ha pacte entre el tot i la part. Una altra metàfora es anomenar l’Estatut “la primera llei del país”. Tampoc no és cert, la primera llei de Catalunya és la Constitució espanyola, l’Estatut és la segona i subordinada, i només en algunes matèries, perquè en d’altres ho són les lleis de les Corts espanyoles: en realitat, passen per sobre l’Estatut totes les normes espanyoles que el Govern i les Corts espanyoles vulguin, com clarament exposa l’advocat de l’Estat, en nom del govern espanyol, davant el Tribunal Constitucional: “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado.”
Un únic tret, però, atribueix constitucionalment a Catalunya un poder propi, no subordinat a Espanya, que limita la sobirania espanyola, de la seva nació i de les seves Corts: l’Estatut només pot modificar-se si el Parlament de Catalunya aprova inicialment una reforma, no poden fer-ho unilateralment les Corts espanyoles. Un cop aprovada a Catalunya, però, la proposta de reforma va a les Corts, que tenen tot el poder de modificar-lo com els hi plagui, al marge i en contra de la proposta rebuda si així ho volen, estigui o no d’acord la representació catalana i el propi Parlament, que es limita a remetre allò que un Secretari d’Estat anomenà “una especie de borrador” La segona limitació a la sobirania espanyola és encara més important, perquè les seves Corts, a diferència de totes les altres lleis, no tenen potestat per aprovar l’Estatut, cal un referèndum que el ratifiqui; i un cop sancionat i promulgat només pot modificar-se per referèndum. És aquesta la raó de la inconstitucionalitat de les nul.litats que dicti el Tribunal Constitucional, que no seran vàlides mentre els catalans no les ratifiquem en referèndum. Són les seves regles del joc: poden prescindir de l’Estatut aprovat pel nostre Parlament i substituir-lo pel que en fan ells, poden dur-lo al Tribunal Constitucional, en poden nomenar unilateralment els Magistrats i tenir-los al seu servei polític i nacional, poden imposar la interpretació esbojarrada que vulguin del text aprovat pel poble, fent-li dir el contrari del que en diu. Tot això ho poden fer, ho han fet i ho faran, només una cosa no en poden, derogar de l’Estatut ni una coma, perquè l’última paraula i decisió no li pertoca al seu Tribunal Constitucional sinó al nostre poble. Tindrem dos Estatuts, l’aprovat per referèndum, que és l’únic vàlid segons l’article 152.2 de la Constitució; i les nul.litats que dicti el Tribunal Constitucional, que els espanyols imposaran incomplint la seva pròpia Constitució. Anul.laran així l’únic tret de sobirania catalana reconegut, modificant l’Estatut sense referèndum. És inconstitucional, però per això l’Estat és seu. Se’n diu manar.
Article publicat a “Nord enllà”, butlletí d’Òmnium Cultural de Lleida-Ponent
