Colonitzadors i botiflers

Enguany s’ha commemorat el vintè aniversari del traspàs del professor Carles Muñoz i Espinalt (1920-1993) sense que cap institució “oficial” n’hagi fet cap reconeixement públic. A part de l’Ajuntament de Montesquiu, el seu poble natal, només els homenatges de l’APP que presideix la seva filla Nati Muñoz-Espinalt, i els recordatoris d’alguns dels seus deixebles més destacats com Santiago Espot o Frank Dubé, que va organitzar un meritori acte a l’Ateneu Barcelonès, han esberlat un malaurat desinterès mediàtic.
El professor Espinalt va ser incòmode tota la vida: primer va ser silenciat pel franquisme i després pel pujolisme. La seva insubornable lluita en pro de la independència de Catalunya el feia odiós tant per l’espanyolisme recalcitrant com pel catalanisme tebi. Tanmateix, els seus pronòstics sobre l’esdevenidor del nostre país –pronòstics que en el moment d’anunciar-se van ser rebuts amb desdeny i befa per bona part de la classe dirigent autonomista, talment com si fossin les profecies sectàries d’un guru eixelebrat- s’han anat complint un per un.
Així, el 1990, va ser el primer que va teoritzar sobre la necessitat de convocar un plebiscit per tal que els catalans poguessin votar si volien ser independents. Avui dia tot el catalanisme polític està lluitant per la consulta. El qui anys abans de l’arribada d’Aznar a la Moncloa i de l’agonia de l’Estatut va predir que l’estat espanyol acabaria per voler liquidar la migrada autonomia catalana. Recentment s’ha fet pública la llista d’organismes de la Generalitat que el govern espanyol vol fer desaparèixer. També va ser pioner en denunciar la corrupció de la monarquia espanyola en els temps on tothom feia la gara-gara al Borbó. I poc abans de morir va dir als seus seguidors: “Jo no veuré la independència, però vosaltres sí”. La seva darrera profecia està a un pas de complir-se.
En les seves fonamentades anàlisis polítiques, un dels punts on insistia més Carles M. Espinalt era en la necessitat que els catalans fossin capaços de combatre l’enemic interior, el que tenim instal·lat a casa, i que tradicionalment és el que ens ha clavat la punyalada per l’esquena en els moments decisius de la nostra història. Definia aquests quintacolumnistes en dos grups: colonitzadors i botiflers.
En primer lloc cal dir que aquests grups mai han estat massa nombrosos quantitativament però sí molt poderosos. Gairebé sempre han controlat el poder polític, econòmic i mediàtic amb el suport de tots els governs espanyols de torn, i també de les clavegueres de l’estat.
El perfil de colonitzador és fàcilment identificable. És el d’un foraster que ve a Catalunya per exercir d’espanyol d’ofici. La seva integració social és mínima o inexistent. Sempre sol posar cara de restret quan sent parlar en català i és partidari de resoldre les reivindicacions nacionals dels “indígenes” per la via expeditiva. En el fons del seu obtús raonament veu la nostra terra com a part indissoluble d’Espanya, en tant que la Madre Patria l’ha obtingut pel justo derecho de conquista. Són assidus a casa nostra sobretot després de la desfeta del 1714 i les seves accions espanyolitzadores sovint han acabat amb autèntiques massacres.
Citem-ne alguns per ordre cronològic: Juan José de Austria, germanastre de Felip IV i assot dels secessionistes catalans després de la capitulació del 1652. José Patiño, superintendent del govern d’ocupació borbònic, inspirador dels Decrets de Nova Planta. Juan Zapatero, governador militar del Principat, conegut popularment com el Tigre de Catalunya per la seva brutal repressió, que incloïa l’execució de dones i nens. Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, on es va fer tristament famós per impulsar el pistolerisme i aplicar la Llei de Fugues contra obrers i separatistes. Luis de Galinsoga, director franquista de La Vanguardia pel qual “todos los catalanes son una mierda”. María de los Llanos de Luna, delegada del govern central a Catalunya, perseguidora dels ajuntaments que no tenen penjada la bandera espanyola.
Per contra, els botiflers són més difícils de detectar. Són nascuts a casa nostra, sovint provenen de famílies de soca-rel i, malgrat estar espanyolitzats de cor i de cap, alguns encara parlen la llengua pròpia. De vegades passen desapercebuts fins que la seva traïció ja s’ha consumat. Són de llarga trajectòria al nostre poble i es fan evidents sobretot a partir del segle XVII, quan Catalunya expressa per primera vegada la voluntat de separar-se de la monarquia hispànica.
Citem-ne també alguns: Pau Duran, arquebisbe de Tarragona, partidari de la política anticatalana de Felip IV i el comte-duc d’Olivares. Joan Agustí de Copons, regidor botifler del primer ajuntament borbònic de Barcelona, exterminador del Consell de Cent i impulsor de la castellanització municipal. Antoni de Capmany, ponent a les Corts de Cadis, on no va reclamar cap dret per a Catalunya, i que considerava el català com “un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras y desconocido para el resto de Europa”. Antoni Sala i Argemí, fou l’encarregat de dissoldre la Mancomunitat per odre del dictador Primo de Rivera. Josep Bertran i Musitu, instigador del pistolerisme de la patronal i cap del servei d’espionatge franquista a Catalunya durant la darrera guerra civil. Jordi Solé Tura, com a ponent de la Constitució espanyola del 1978 i de l’Estatut de Sau es va oposar a que Catalunya tingués cap privilegi foral o fiscal. Considerava el catalanisme només com un subproducte bord, creat per la burgesia autòctona, que calia extingir.
Els trets característics d’un botifler queden ben reflectits en la descripció espinaltiana: “En la seva modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per sagrat que sigui, amb tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d’on vingui”. No és aquesta la imatge d’una Alicia Sánchez Camacho o un Salvador Sedó? No és aquest el reflex de Josep Antoni Duran i Lleida, que a Madrid va ser capaç de votar a favor de la Ley de Estabilidad Presupuestaria del PP, que escanyava encara més les finances de la Generalitat? Llei que segons encertada definició de Pedro J. Ramírez era com la Unión de Armas d’Olivares adaptada al segle XXI. O el d’un Pere Navarro, que va brindar per la Constitució que ens nega el dret de decidir amb la “virreina” de Luna, qui ha amenaçat alcaldes del seu propi partit per no tenir hissada la bandera de l’estat opressor?
És per això que si el poble català vol afrontar la independència amb garanties d’èxit cal saber entomar aquests nefastos personatges. D’altra manera ens tornarem a trobar en una guerra (aquesta vegada -en principi- només política i mediàtica) amb dos fronts, l’interior i l’exterior. Sempre que ha passat això, els catalans hem tingut les de perdre. Teledirigits des de Madrid, colonitzadors i botiflers constitueixen la quintacolumna espanyolista que ara mateix actua contra els nostres interessos nacionals des de la mateixa rereguarda. Neutralitzar-los amb tots els mitjans pacífics i democràtics al nostre abast és condició indispensable si tres-cents anys després de la nostra gran derrota volem –per fi- alçar-nos amb la merescuda victòria.