Clima del 98

Fa poc més d’un segle Espanya perdia les darreres colònies d’Ultramar, Cuba i Filipines. Era un final simbòlic d’un antic Imperi que feia segles que recorria el pendent de la decadència. Aquesta pèrdua va significar un fort cop psicològic entre les classes dominants castellanes que van conduir cap a posicions melancòliques o d’agressivitat contra la dissidència interna, fossin les esquerres regeneracionistes, fossin els moviments centrífugs com el catalanisme. Tant tancar files no va servir per res, només per accentuar la degradació del règim de la Restauració, corromput en plena febre de l’or, i provocar dues dictadures que ens van retardar més de mig segle els processos de modernització de la resta d’Europa.
Avui, any 2012, el dia on REPSOL ha estat nacionalitzada pel populisme d’Argentina, les portades de l’espanyolisme recalcitrant toquen a sometent contra la neocolònia, com hi van tocar  fa unes setmanes quan van dir que a Espanya hi havia un problema que es deia Catalunya. El clima de crispació i de derrota moral de les capes dominants espanyoles, les mateixes de sempre, ara reunides a  la Tribuna del Bernabeu, denota una sensació de principi de fi de règim. Les pallassades de la monarquia decadent que tant aviat organitza caceres amb amants, com fa d’intermediària entre imputats en casos delictius acaben de dissenyar un panorama de misèria moral. Mentre centenars de milers de persones viuen en la misèria econòmica i social. I la població Catalana paga en la seva pell amb escreix tot aquest festival retro. Ni fuero ni huevo. En pocs mesos, els aliats del Govern de CiU han obert totes les caixes dels trons. De què ha servit ser els bons de la classe retallant primer, si ara ens obligaran a tornar a retallar? De què ha servit posar-los la catifa si no respecten ni el finançament ni la identitat?
Hi ha una crisi aguda de règim- i de sistema- percebuda molt més així des de Catalunya – la perifèria- com sempre ha estat. Però els partits dinàstics PP, PSOE-PSC i Ciu es neguen a veure-ho. Que vagin fent. Ara només cal que els altres, des de la modèstia que els ha de caracteritzar, siguin capaços de construir complicitats entre ells i la societat civil més innovadora per plantejar un canvi de règim, de sistema i d’Estat. Que no és poc. I ben aviat, abans que el buit dels dinàstics no el substitueixi l’extrema dreta.