El fet que, tot just després del 9-N i de la negativa de Junqueras i Fernández a una llista de país, el president Mas decidís posar el procés al congelador ha estat nefast per al manteniment de l’embranzida dins el bloc sobiranista. Deu mesos perduts per retornar, exactament, al mateix punt on podíem haver arribat per votar plens d’energia a finals del 2014. Està clar. Si volem mirar-nos-ho, però, en sentit positiu, aquest temps ha servit per certificar l’enfonsament del gran miratge Podemos. A finals de 2014, els de Pablo Iglesias es trobaven en la cresta de la onada. Haver fet les plebiscitàries aleshores hagués suposat que alguns sobiranistes incauts haguessin caigut seduïts (sí, encara, buf!) per l’oferta impossible de reformar Espanya. Ara, ja no: Podemos es reubica com a força incapaç de forçar un canvi real; sense possibilitats de guanyar les eleccions, ha caigut en intenció de vot a paràmetres al voltant del 15%. I la baixada continuarà: si no és per expulsar el bipartidisme, cada dia més, deixarà de tenir atractiu.
Ciudadanos té un paper clau
|
- Publicitat -
L’ensorrament del darrer miratge federal ha estat propiciat, en darrer terme, per l’establishment, amb la seva aposta per l’expansió de Ciudadanos. Per a l’independentisme, la concentració del vot dependentista convençut en la llista d’Albert Rivera és una autèntica benedicció. D’una banda, assegura la inviabilitat del tradicional peixalcovisme català, perquè la crossa del Partido Popular per governar Espanya ja no podrà ser Duran, sinó els diputats de Ciudadanos. De l’altra, a nivell intern català, serveix per remarcar de manera molt accentuada (molt més que si, per exemple, el PSC en retingués l’hegemonia dins l’espai dependentista) el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Els votants espanyolistes es concentren davant del perill de victòria independentista. La competència per l’exabrupte i la radicalitat anti-sobiranistes, en competència per un mateix espai amb el Partido Popular, a més, constituirà una ajuda d’enorme valor a l’hora de mobilitzar i fins i tot eixamplar l’espai independentista abans de les eleccions de setembre. L’ascens de Ciutadans és una sort per l’independentisme: de fet anticipa la situació dels primers anys del nou Estat català independent amb un únic partit, cada vegada més residual, representant de la minoria espanyolista que no es resigna.
Publicitat
