Ciudadanos (Cs) ja és un partit de dretes. Amb poc més de 10 anys de vida, el partit d’Albert Rivera ha passat d’afirmar que es nodria “del liberalisme progressista i del socialisme democràtic” i de reivindicar l’”espai electoral de centreesquerra” a nodrir-se d’un electorat clarament de dretes i a anar de bracet amb el PP més retrògrad i corrupte de la història.
En el Congrés constituent del partit del juliol del 2006, els conceptes clau que es van defensar per identificar l’ideari de la nova formació política van ser el liberalisme progressista, el socialisme democràtic i la socialdemocràcia, els quals, com emfasitzava el document fundacional, anaven dirigits a un potencial electorat de centreesquerra. En els programes electorals presentats per Cs en les dues primeres eleccions on va concórrer (autonòmiques catalanes del 2006 i del 2010, amb Albert Rivera com a candidat a la presidència de la Generalitat) encara hi trobem de manera molt explícita aquestes referències ideològiques , però en pocs anys aquelles proclames esquerranes van quedar en paper mullat i fins i tot es van eliminar de la pàgina web del partit.
Ara ja no es parla de socialdemocràcia, ni de socialisme democràtic, ni tampoc d’adreçar-se a l’electorat de centreesquerra. En la IV Assemblea General, celebrada ara fa un any (febrer 2017), Ciudadanos es defineix com a “partit liberal progressista, democràtic i constitucionalista”, no fa cap referència al seu referent ideològic fundacional (el socialisme democràtic) ni a la socialdemocràcia, i amb aquesta base desplega tota una retòrica ideològica genèrica i ambigua amb la finalitat d’atraure el màxim nombre d’electors possibles.
El discurs polític de Ciudadanos també s’ha transformat, malgrat que sempre s’ha mantingut en un perfil programàtic baix i en un deliberat confusionisme. S’ha passat d’un discurs poc elaborat i amb una elevada dosi d’improvisació per part del màxim líder del partit, a un veritable pla de comunicació que aprenen i apliquen els líders locals i portaveus de la formació taronja. Tots ells es formen comunicativament per tenir clars els objectius, els destinataris, els canals i els missatges que han d’utilitzar. Amb missatges simples, fàcils de comprendre, directes, repetitius, dicotòmics, maniqueus, ridiculitzadors i falsos, miren d’arribar a un públic heterogeni que fuig de discursos sofisticats i de grans teories polítiques. Amb la diatriba, la violència verbal, la mala educació i la malvolença, converteixen l’art de parlamentar en bregues grolleres i el Parlament en un plató de teleporqueria.
Tota aquesta evolució també ha comportat que Ciudadanos s’hagi convertit en un partit de dretes votat majoritàriament per persones de dretes. Les dades demoscòpiques ho ratifiquen. Les enquestes ens indiquen una clara transferència de vots des del PP cap a Cs, i que el partit taronja creix en simpatia per part de l’electorat popular. Les dades també mostren que els electors cada vegada perceben a Ciudadanos com un partit més de dretes. En el baròmetre del CIS del gener de 2018 l’electorat situava a Cs en una ubicació mitjana de 6,8 (dins d’una escala esquerra-dreta que va d’1 a 10), és a dir, clarament a la dreta, entre el PNB i el PP (i si només agafem l’opinió dels mateixos votants de Cs la ubicació quasi no canvia -6,1-). Si del partit passem a les persones que voten Cs, observem que també s’ubiquen en posicions ideològiques mitjanes de centredreta: 5,6 segons el CIS, que utilitza una escala ideològica d’1 a 10, i 5,2 segons el CEO, que utilitza una escala de 0 a 10 (enquesta de context polític de gener del 2018).
Pel que fa a la valoració del dirigent totpoderós de Ciudadanos, també es constata que Albert Rivera és un líder ben valorat pels electors de dretes i mal valorat pels d’esquerres. De fet, els electors d’esquerres suspenen Rivera i només rep un aprovat dels que s’autoubiquen en les posicions de 6, 7, 8, 9 i 10 (escala d’1 a 10). I segons record de vot, Albert Rivera només obté una puntuació mitjana d’aprovat per part dels que en les eleccions generals del 2016 van votar Cs (6,4) i PP (6,0). I si ens fixem en la valoració que fan els catalans de l’actuació política d’Inés Arrimadas (baròmetre del CEO d’octubre del 2017), observem que també només obté un aprovat per part dels votants de Cs i del PP, però mentre que els seus votants la valoren amb una mitjana de 7,24, el votants del PP encara la valoren millor (amb una mitjana de 8,2). I el mateix passa amb Carina Mejías, valorada amb un 5,2 pels votants de Cs i amb 6,0 pels votants del PP.
Els números i la demoscòpia canten, però hi ha alguns fets que encara són més reveladors. Podem començar a sospitar que quan Cs, en les eleccions europees de 2009, va decidir formar part de la coalició Libertas, integrada majoritàriament per partits d’extrema dreta, no va ser una relliscada, sinó una conseqüència dels orígens ultradretans d’Albert Rivera i un precedent de propostes amb tics xenòfobs que després ha defensat Cs, com ara un sistema de sanitat universal que no inclogui els immigrants. També veiem com un partit que va néixer abominant del catalanisme polític del govern tripartit de Pasqual Maragall, avui es dedica a estendre per les Espanyes un odi visceral cap aquells que, en el marc del pluralisme polític que tant pregona Cs en els seus documents ideològics, defensen la independència de Catalunya. I tampoc és fruit de la casualitat que aquest partit que ha volgut satisfer la demanda del president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, de crear un Podemos de dretes (no de centre), hagi alimentat la seva plantilla de dirigents polítics amb persones provinents del PP, de Unión Progreso y Democracia, de Plataforma per Catalunya, de Vox o de Falange.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
