Segons el sondeig publicat per El Periódico aquest diumenge 13 de maig, CiU baixaria entre 5 i 6 escons respecte als seus resultat d’ara fa un any i mig. El PP disminuiria 4 o 5 escons, el PSC podria pujar-ne un, ICV en pujaria 3, Ciutadans pujaria 2, ERC es recuperaria força pujant 7 o 8 escons i SI no n’obtindria cap.
Vist des de l’eix ideològic tradicional, la dreta perdria prop d’una dotzena d’escons, que recuperarien les esquerres.
Vist des de l’eix nacional, l’autonomisme (PP, PSC, ICV, Ciutadans i CiU) perdria entre 3 i 4 escons que pujaria l’independentisme d’ERC, a més dels 4 escons que havia obtingut SI, tot i que es fa difícil saber si la desaparició de SI en els sondejos obeeix a previsions reals, o bé és producte del sabotatge polític i mediàtic que Solidaritat està patint per la seva contínua denúncia de les institucions i del sistema.
En qualsevol cas sembla clar que l’anivellament ideològic divuit mesos després de la forta i merescuda reacció electoral en contra dels socialistes ja ha començat a produir-se. L’electorat comença a percebre que mentre uns van ser pèssims gestors de l’opulència, els altres estan demostrant ser infames gestors de la precarietat, amb l’afegitó d’una profunda manca de sensibilitat i humanitat encaminada a aprofitar-se de la crisi, més que no pas a intentar pal·liar-ne els efectes patits pel gruix de la població.
Molt menys clar, i més preocupant, és l’anivellament en termes nacionals. La recuperació d’ERC, juntament amb la previsió de desaparició de SI, continuen deixant un panorama parlamentari que no representa ni de lluny el moviment popular, ample, valent i decidit que la manifestació del 10 de juliol de 2010 semblava anticipar. Des de les hores moltes línies vermelles han estat traspassades, moltes proclames i promeses incomplertes, i nombrosos atacs contra Catalunya han prosperat sense pràcticament oposició. On són aquell milió llarg de catalans que clamaven per la independència de Catalunya?
La publicació del sondeig de El Periódico coincideix amb la celebració del congrés d’Unió Democràtica, on l’espanyolisme recalcitrant de Duran i Lleida no ha tingut problemes per imposar-se per enèsima vegada en un partit que, a diferència de CDC, no gasta massa eufemismes a l’hora de defensar la seva espanyolitat. Al president de la Generalitat, Artur Mas, que també és president d’un partit que es declara nacionalista i, darrerament, sobiranista, li ha faltat temps per anar a fer costat al mateix espanyol que ahir afirmava que CDC no és un partit independentista, negant la veracitat dels objectius que aquest s’ha marcat en el seu darrer congrés.
Des d’una òptica catalanista no cal dir que és deplorable, i un símptoma de debilitat tant nacional com intel·lectual, que una coalició que sempre ha prioritzat el pacte amb els enemics de Catalunya es trobi novament governant el país. Costa d’entendre que hi hagi qui encara pensi que l’objectiu del president Mas és l’estat català i que tot plegat només sigui una qüestió d’esperar el moment apropiat.
La incoherència identitària, més que ideològica, entre el que diu i fa CDC no només resulta innegable en els seus pactes externs forçats per l’aritmètica parlamentària. Encara més obvis i preocupants són els seus pactes interns en el manteniment de la coalició. CiU és producte d’una coalició entre un partit que es declara sobiranista i un altre on els seus màxims dirigents abominen d’aquet adjectiu i objectiu, i són capaços de declarar que un programa basat en la consecució d’un estat propi és, literalment, una “merda”.
És evident que el missatge independentista costa de fer arribar. Els mitjans econòmicament més poderosos i governamentalment més subvencionats hi juguen en contra. Els partits més ben posicionats electoralment (o el que és el mateix, empresarialment) ja s’hi troben prou bé com per evitar tota temptació de forçar la Història. El trist paper d’Esquerra Republicana de Catalunya durant els governs tripartits tampoc va ajudar a donar credibilitat a la visualització política de l’objectiu. Malgrat tot, la sagnant incoherència entre el sobiranisme teòricament assumit per CDC i la seva coalició amb un partit espanyolista com UDC ja no pot disfressar-se més malgrat la gratificada perseverança del Grupo Godó. Els temps comencen a exigir que CiU esdevingui CoU: Convergència o Unió. O una cosa o l’altre. La capacitat de Mas de convergir amb Duran és tan eloqüent i inexorablement reveladora com l’unionisme que, més enllà del joc de paraules, destil·la la teoria i la praxis de Duran. En plena davallada i atropellament dels minsos assoliments nacionals de les darreres dècades, Convergència no pot continuar fent veure que el desastre no és més que estratègica i els pactes amb l’enemic, extern i intern per igual, són en realitat etapes en el camí envers l’emancipació nacional.
Artur Mas ha estat un bon aprenent de Pujol. Tot defugint tota heroïcitat nacional n’ha aprés els mecanismes escènics per revestir-se d’aquesta mateixa èpica que rebutja, fent veure que actua en clau de país i esprement un victimisme surrealista davant dels mateixos amb qui s’alia per pròpia decisió i convicció. Com és possible que el govern es presenti com a maltractat per un partit amb qui de forma voluntària, i tenint altres opcions aritmètiques molt més properes als pretesos objectius nacionalistes que l’han dut al poder, ha pres la decisió de pactar posant-se, i posant-ne tot el país, de ple en les seves mans? I com és possible que el seu electorat, majoritàriament nacionalista, indignat amb el tracte que ens dispensa l’estat dels espanyols, encara no n’hagi aprés de la seva pròpia història i experiència com a ciutadans de Catalunya i no hagi desenvolupat mecanismes bàsics de defensa davant l’engany i la renúncia permanents a què aquesta formació ens ha abocat durant dècades?
Els interessos dels aliats i dels finançadors de CDC no tan sols difereixen d’allò que molts dels seus electors creuen que aquest partit representa, sinó que en són dramàticament antagònics. Mas ja té tot el dret a decidir allò que ara li cal decidir: o Duran o Lleida, o Duran o Catalunya, o més PP o ERC i SI. Si vol revalidar el govern d’aquí a dos anys hauria de ser prou valent per triar: Convergència o Unió. Una Unió que fa la farsa. L’altre opció, la que haurà emprès per voluntat i covardia pròpies, el porten a esperar que siguin finalment el poble català el que es decideixi definitivament a triar: o Catalunya o CiU.
La comèdia pot haver funcionat en època de vaques grasses, però tot apunta a què una crisi de conseqüències dramàtiques, una informació pública cada cop menys controlada pels interessos polítics i empresarials i l’aplicació alegre d’una política d’extrema austeritat sense alternatives ni futur que comença a deslegitimar-se en el sí de l’Unió Europa, posaran molt difícil a l’il·lusionista Mas continuar amb l’engany als catalans. Mentre Duran domina el present, a l’astut Mas se li escapoleix el temps.
