CiU porta dècades marejant la perdiu o, com diu la dita catalana, jugant a la puta i la Ramoneta, només per acabar sempre en puta. Si l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, els catalans devem ser els únics éssers que mai no ens cansem de trepitjar la mateixa merda.
El proper 11 de setembre el govern, en una nova mostra de desvergonya, pretén apropiar-se de la manifestació i fer creure que és un clam popular a favor del pacte fiscal. Cal recordar-los que el 10 de juliol del 2010 ja va haver-hi un clam ben contundent per la independència i que, malgrat això, el seu govern no s’ha mogut ni un pam dels interessos espanyols que representa. Si fóssim capaços d’aprendre del passat i del present, el proper 11 de setembre deixaríem ben clar que el nostre clam va dirigit tant a Espanya, com a un govern deliberadament regional que en treu bons rèdits de ser-hi. La independència de Catalunya no pot esperar ni dependre d’un govern al servei d’Espanya.
Cal admetre l’evidència d’una vegada per totes i deixar d’aplicar-nos aquest brutal autoengany a què estem tan avesats i que ens està portant a l’indigne desaparició del nostre país. Que CiU sigui una coalició d’àmbit català només vol dir que el territori que administra i d’on pot xuclar és Catalunya, però la seva nació és Espanya i la seva essència, l’autonomisme.
Això no treu que hi hagi una part important de l’electorat de CiU que és independentista. Ni tampoc que hi hagi una part important de la militància de CDC que també ho és. I fins i tot alguns càrrecs rellevants del partit que de ben segur que ho són. Però cal entendre bé la diferència entre electorat, militància, partit, coalició i govern. No són, ni de bon tros, la mateixa cosa, ni participen de la mateixa informació ni, encara menys, dels mateixos interessos i objectius. És per això que és important saber diferenciar entre la unitat positiva i necessària amb tot l’electorat independentista de CiU i la perillosa intromissió d’un govern que només aspira a desmembrar aquesta unitat. És per aquest motiu que l’ANC ha fet saber, amb gran encert, que intentarà que CDC es sumi al lema de la manifestació, diferenciant correctament allò que és partit, d’allò que és coalició i d’allò que és govern.
Molts catalans amb gran dosi de bona fe (d’això n’anem sobrats) encara dipositen la seva confiança en el president Mas. Pensen que és una persona enraonada, que treballa pel país i que de forma sàvia i subtil anirà portant la nau a bon port, encara que per arribar-hi hagi de fer moviments oblics o, fins i tot, alguna marxa enrere. Si pensessin en la quantitat d’interessos que hi ha al darrere del govern entendrien que en realitat el que Mas desitgi és del tot irrellevant. Aquest concepte tan ingenu de la política basat en el personatge, en el seu carisma o en l’aparent credibilitat del cap visible no és real.
Fa uns dies mirava la pel·lícula “The Cooler”, amb magnífiques interpretacions de William H. Macy, Alec Baldwin i Maria Bello. Allí Bernie Lootz (William H. Macy) treballa com a malastruc professional en un casino (del qual no es diu si havia procurat feina a milers d’aturats) i, tot i que odia el lloc i la feina, hi està lligat a la força a causa d’un deute pendent. CiU i el govern de Mas venen a ser una cosa semblant. Poc importa si el president cau bé o malament, si te’l creus poc o gens. Està lligat als deutes, atrapat en un sistema de favors polítics, de crèdits, de finançament, de promeses i negocis, la majoria dels quals de ben segur ni tant sols s’han decidit o iniciat amb ell com a president, sinó que ja venen d’antuvi. De no ser així, de no estar disposat a que fos així, qui sap si mai hagués pogut arribar a la presidència. Els boicots informatius contra els partits, líders i opinadors independentistes, les condicions creditícies a determinats partits, les duríssimes campanyes contra Carod Rovira o Laporta, quan eren una incògnita i encara feien por, són una mostra de com s’activen determinats mecanismes destructius quan el poder detecta algú que no s’ajusta als seus interessos, malgrat que després el perill pugui acabar demostrant-se fictici. És per aquesta tèrbola teranyina d’interessos que CiU mai no durà Catalunya a la independència. Ni que passin cent anys. Ans al contrari.
Tant és així que durant aquests mesos al govern, CiU ha treballat en cinc direccions per lluitar contra l’independentisme:
1. Una activa campanya de desnacionalització i d’equiparació del castellà i del català com a llengües pròpies de Catalunya, promoguda des de la Conselleria de Cultura.
2. L’enduriment del codi penal.
3. El debilitament de la funció pública i del benestar social per tal de crear les condicions per traspassar els serveis bàsics del país al sector privat que, en el cas de CiU, és el mateix que dir més Espanya.
4 Una política econòmica pensada per satisfer i protegir els interessos particulars dels de sempre, conduent a un rescat per part de l’estat i a una pèrdua competencial del govern.
5. Centrar la legislatura i les forces socials i parlamentàries en consensuar un pacte fiscal que sap del tot impossible, dilatant i desdibuixant les expectatives i la unitat de l’electorat catalanista amb promeses tan estèrils com paralitzants.
Totes cinc línies d’actuació, sobre les quals m’estendré en properes entrades, han estat planificades i es van executant gradualment de forma premeditada des del començament del mandat. Només la quarta, per ingenuïtat, ceguesa i estupidesa els ha portat a una situació més greu del que havien previst inicialment. Una situació que ara els podria dur a fer-los perdre bona part del poder econòmic i polític a què aspiraven, i pel qual no han dubtat a escanyar les classes més humils.
Malgrat tot, els principals cercles empresarials darrera del govern veuen amb més bons ulls la intervenció del govern per part d’un estat que és el seu, que no pas l’opció independentista. Per a ells ser rescatats per la seva Espanya és un mal menor que, en restar competències i retallar l’autogovern, té la virtut d’ajudar a neutralitzar i impedir qualsevol vel·leïtat sobiranista que en un moment donat es pogués donar en resposta a una creixent pressió popular. És per això que Duran va ser el primer a córrer a anunciar que Catalunya hauria de demanar un rescat en tota regla, quan Homs encara intentava camuflar-ho parlant d’un crèdit del fons de liquiditat.
Tanmateix aquest govern és tan immoral com inepte, i totes cinc línies acabaran ajudant l’independentisme. La primera, perquè l’atac contra el concepte de nació catalana que Mascarell porta anys desenvolupant (ara amb el beneplàcit del govern de CiU) difícilment pot deixar de passar factura entre l’electorat d’una coalició nominalment nacionalista. La segona, perquè no hi ha res que ajudi més la revolta que el tosc intent de sufocar-la amb mitjans de repressió neofranquistes com els que vol potenciar Felip Puig. La tercera, perquè no hi ha res que contribueixi més a la percepció de la nefasta dependència que tenim d’Espanya que l’asfixia econòmica de la (fins ara) classe mitjana. Les brutals retallades del govern de Mas han ajudat, de retruc, a generar desenes de milers de nous pobres, però també d’independentistes. La gent només té por mentre té alguna cosa a perdre, un cop ja ho ha perdut tot, la por desapareix. La quarta, perquè amb el rescat de Catalunya per part de l’estat es creuaran moltes línies vermelles pel que fa a l’autogovern i a les polítiques anticatalanes que se’n poden despendre, la qual cosa acabarà d’escalfar els ànims d’una població que ja està molt a prop de traspassar el límit de la seva extrema, poruga i gens venerable paciència. La cinquena, perquè és evident que la negativa de l’estat a atendre les raons del Parlament català només servirà per encrespar i radicalitzar més, si cap, la societat catalana. En definitiva passarà com amb els tripartits. Tant endormiscar la gent, tanta pluja fina, tanta baixada (i ambaixada) de pantalons van acabar tenint l’efecte contrari. L’independentisme i les opcions polítiques independentistes es van multiplicar.
Afortunadament els nostres polítics són incapaços de pensar en estratègies que vagin més enllà del període durant el qual poden beneficiar-se del poder. Per això mai són capaços de preveure allò que les seves polítiques acabaran provocant i sovint acaben aconseguint el contrari del que pretenien. Ara està tornant a passar. Els catalans caminarem cap a la independència malgrat els polítics, malgrat el govern, amb la força d’allò que legitima qualsevol política i qualsevol govern, que no és res més que la voluntat del poble. Ni podem, ni volem esperar-los, i no necessitem la seva benedicció, car el seu poder emana del nostre i són ells qui hauran d’obeir la nostra voluntat. Mal els pesi.
