El govern dels millors mutiladors socials i nacionals de la història de la Catalunya moderna s’ha vist obligat a omplir-se la boca de gens creïbles amenaces sobiranistes. Ara, després d’un any i mig d’aliances amb els botxins de Catalunya, intenta resoldre els seus desencontres amb l’amic espanyol escenificant possibles pactes amb ERC. Uns pactes que serveixin per augmentar la pressió sobre el PP, al temps que estèticament acontentin part de l’electorat en un gest que, revestit d’aparent determinació, ajudi a mantenir la seva ascendència sobre uns votants cada cop més independentistes que se li escapen a les enquestes, i li permeti tornar a fer-se amb el control d’un independentisme que CiU sempre ha necessitat latent per a les seves negociacions amb l’estat, tot i que ben lligat i proveït de morrió.
Les proclames de CiU són buides de contingut i, sobretot, de voluntat. Tot i així exasperen l’egòlatra Duran i Lleida que, avesat a entendre’s millor amb l’amo espanyol com a portaveu de lobbies empresarials que no pas amb els seus socis de govern, sempre corre a desmentir i desqualificar la “deriva” sobiranista del govern, temorós de que un augment de tensió pugui malmetre els seus interessos particulars a Madrid.
CiU ha anat a parar a un atzucac. D’una banda no pot desvincular-se netament d’un independentisme que ha esdevingut majoritari entre el poble català i que és l’única carta que li queda per pressionar davant de la situació de dèficit pressupostari amb què Espanya està bombardejant, un cop més, Catalunya. Un bombardeig que, aquest cop sí, podria esdevenir definitiu.
D’una altra, CiU ni pot, ni vol, ni dol per arribar a la independència. De forma tan lamentable com realista, el portaveu del PP al congrés, Rafael Hernando, imitat poc després pel seu clon, Duran i Lleida, ha negat qualsevol credibilitat a l’amenaça del secretari d’organització de CDC, Josep Rull, quan va dir que “o pacte fiscal, o independència”. Hernando va etzibar: “Aquest cap de setmana ha fet molta calor i a alguns se’ls ha escalfat el cap“. I és que les males maneres habituals del personal del PP, ja es diguin Aguirre, Aznar, Montoro, Millo o Hernando, no poden amagar el fet que la dreta espanyola, com també l’esquerra, té al govern català (i al conjunt dels Països Catalans) exactament allí on sempre els ha volgut: agenollats, empobrits i sense recursos, poder o voluntat real per plantar cara, fins al punt que es poden permetre donar via lliure a la befa literal, a més de la política, la legislativa, la judicial i l’econòmica.
Efectivament CiU, un partit al servei d’interessos empresarials dependents d’Espanya, mai no farà cap passa real a favor de la independència. S’han passat tres dècades negociant des de l’amenaça del llop independentista. Tres dècades en que Espanya els ha pres la mida i ha aprofitat per anar arrancant les dents al llop, una a una: l’espoli fiscal, els boicots comercials, el sistema de caixes, les seus empresarials, les infraestructures, el creixent pes demogràfic de la immigració, la llengua i l’educació, les sentències del Constitucional i del Suprem, la retallada de competències…
És per això que les amenaces de CiU ara fan riure a Madrid, que ja no veu necessari donar res a canvi de l’esmorteïment d’un independentisme que CiU sempre havia ofert com a contrapartida. CiU ha estat incapaç de modificar la seva estratègia que ha esdevingut anacrònica i ineficaç, perquè tampoc ha estat capaç d’actualitzar ni el seu discurs, ni els seus objectius, que continuen sent l’afavoriment de les elits empresarials.
Encara amenacen amb el xoc de trens quan n’haurien de dir atropellament amb alta velocitat espanyola. Ells, amb els nostres diners, s’han comprat molts TAV, mentre nosaltres encara tirem amb una RENFE que sempre va tard. Com una tortuga lenta, desfasada, sense imaginació ni capacitat de govern, amb un elenc de consellers i assessors que, tret d’alguna excepció, ratlla lo patètic, CiU ha perdut tot contacte amb la realitat i la representativitat del país, com un avançament electoral molt probablement posi de relleu.
Una de les fal·làcies que darrerament fan anar alguns és que sense CiU no és possible la independència. Afirmació que no només és del tot falsa, sinó que pretén deixar en mans d’un govern que mai no farà res per la llibertat de Catalunya, la iniciativa i legitimació de l’alliberament nacional. Un pas que prou que sabem que no tant sols no provindrà mai del govern, sinó que és precisament aquest govern el que s’ha anat proveint dels mecanismes necessaris perquè mai no esdevingui.
Escolto una interessant entrevista a Albert Pont, responsable de Dret Internacional del CCN, del 8 d’agost a RAC1 (http://rac1.org/versio/blog/entrevista-a-albert-pont/), on es mostra convençut de que Mas està preparat i disposat a assumir el risc personal de ser processat (la pena prevista és de 25 anys!) i tirar per la via de la independència tan bon punt vegi clar que té una ampla majoria del poble al darrera. Explica que el risc és molt alt i que abans de llançar-se a la piscina cal primer assegurar-se que aquesta no és buida. Tanmateix, només cinc dies abans escrivia en aquest mateix mitjà (http://indirecte.cat/8342) en un sentit molt diferent: “Cal prendre el relleu d’una vegada per totes a uns polítics domesticats! Cal que la societat catalana assumeixi el seu propi lideratge davant uns representants capats, mansos, i amb símptomes evidents de patir síndrome d’Estocolm vers aquells mateixos que ens fan la guerra.”
Per bé que m’agradaria més creure les seves afirmacions radiofòniques, les del seu escrit resulten molt més versemblants. Les altres no quadren amb l’any i mig de govern de Mas, perquè si el president intuïa i estava disposat a caminar cap a la independència:
1) Com s’explica que formés un govern de perfil tan poc nacionalista i s’envoltés de consellers, la majoria dels quals no el seguirien per aquest camí?
2) Com s’explica el seu continu recolzament al PP en el congrés, les nombroses aliances amb l’enemic a qui suposadament haurà de fer front, i que l’hagi deixat ocupar tants càrrecs a les administracions catalanes donant-los un plus de legitimitat i de control polític i social?
3) Com s’explica que hagi estat la mateixa CiU qui ha presentat propostes d’un brutal enduriment del codi penal legitimant unes mesures que, sens dubte, seran de gran utilitat a l’estat per aturar qualsevol mena d’insubmissió o moviment independentista?
El fet és que el govern de Mas, simultàniament a les seves volàtils i estiuenques proclames sobiranistes, ha anat creant les condicions per deslegitimar i impedir per la força qualsevol intent de revolta independentista, en plena connivència amb el govern del PP. Tanmateix la manca de gratitud i lleialtat de l’estat amb CiU ha estat un contratemps inesperat. CiU esperava que, com a l’època del president Pujol, l’estat sabria recompensar la bona predisposició de CiU a neutralitzar l’independentisme. No ha estat així i ara CiU es troba del tot descol·locada i obligada a flirtejar amb posicions de major fermesa nacional, però sempre des de la convicció de que ni hi ha cap intenció de sortir d’Espanya, ni els interessos als quals serveixen mai no els hi permetrien.
…
