CiU o esperant el miracle

Veient la Via catalana per TV3, aquesta televisió esquizofrènica, o sigui tan catalana que tant emet la candidatura olímpica madrilenya com a cosa ben nostrada com la via catalana per la independència, em va envair una profunda emoció, ni que fos de tristesa. No podia evitar preguntar-me com és possible que un poble amb aquest potencial i capacitat cívica, organitzativa, ha permès durant trenta anys i continua permetent ser esclafada per una cosa tan insignificant i casposa com Espanya, l’Espanya del relaxing café con leche en la plaza mayor i el a por ellos. La resposta només pot ser que això s’explica justament per excés de civisme català enfront l’excés de primitivisme espanyol, i és clar, ja sabem quina era la teoria de Darwin sobre les espècies. Sigui com sigui, certament diu ben poc dels catalans, vet aquí la gran paradoxa, la gran tragèdia. Vet aquí el perquè de la meva tristesa. Dit això, des d’aquí vull felicitar la senyora Forcadell, dona digna i amb caràcter de qui estic enamorat, i més m’enamora perquè més tendra la trobo com més va de dura i d’implacable. Vull felicitar a la Forcadell i companyia per l’extraordinària tasca feta amb la cadena humana, que, val a dir-ho, si d’alguna cosa ha servit fins a dia d’avui és per col·laborar a què, quan jo surti a l’estranger, no em confonguin per espanyol, a banda de per internacionalitzar el conflicte, una internacionalització que recordo que no servirà de res, ben al contrari, ens abocarà a fer el ridícul internacional si, a més d’anar fent cadenes humanes i resta de festetes d’èxit intrínsec, els catalans no transgredim amb Espanya, no violem la seva llei, és a dir: no ens llancem d’una vegada a la piscina si volem aconseguir de veritat l’objectiu.
 
Un altre aspecte, secundari si voleu, però que em va cridar l’atenció de la Via catalana, és la quantitat d’altra banda previsible de papanatisme de tipus gregari que va generar. De cop i volta tots els catalans eren bona gent, s’estimaven i es donaven la mà no pas de qualsevol manera, sinó com si ho fessin a missa de diumenge. Enduts per la irresistible eufòria col·lectiva, enduts pel natural sentiment de no sentir-se sols, d’estar acompanyats en el seu independentisme —curiosament sobtat en la seva gran majoria des de fa tot just un any— tothom de sobte era bo i generós i simpàtic i amable i agradable i bla bla, quan és evident que la gent continua sent tan mesquina, filla de puta i subnormal com sempre, cosa que tinc clara des de molt abans de llegir Céline, Cioran, Bukowski, Boris Vian, Hamsun, Schopenhauer, Bernhard, i tota la resta del llistat dels meus herois nihilistes misantrops. És a dir, que ho tinc clar des que em van fer celebrar el meu tercer aniversari, ara fa quaranta anys. En fi. Tal com oportunament em recordava l’altre dia una amiga, el gran Saramago deia que “la humanitat no té remei. Si en tingués, ja l’haurien inventat”. Doncs això.
 
La gran paradoxa de les possibilitats d’independència d’aquest poble és que per una banda tenim la immensa sort que a l’Europa del sXXI la independència només depèn dels catalans, i per l’altra tenim la immensa mala sort que la independència només depèn dels catalans, vet-ho aquí. Queda clar que només depèn de nosaltres, i qui no ho entengui que miri per exemple les imatges de l’acte vandàlic espanyol a la seu de la Generalitat a Madrid. Un acte definitiu, clarificador de la situació, per a qui ho vulgui copsar, i també revelador pel que fa a la naturalesa espanyola. I és que de la mateixa manera que seria una fal·làcia afirmar que tots els espanyols són com els simis protagonistes del lamentable incident, per sobre d’això encara és més fal·laç afirmar que, essencialment, la imposició simiesca per les armes no és el tarannà que defineix la naturalesa espanyola. O és que potser ens tenen sotmesos per la força dels clavells? O és que potser no han fet vessar sang catalana a dojo durant segles? Cap diferència essencial, doncs, entre els neonazis i l’encorbatat Rajoy i companyia. Cap diferència entre el neonazisme dels vàndals, curiosos seductors de catalans cap a la causa espanyola (veient el seu recital de seducció de l’altre dia, no em vull ni imaginar com deuen seduir a les dones) i la raó natural de ser de l’Estat espanyol, d’Espanya i, doncs, de l’espanyol mitjà.
 
Ara estic expectant per veure com CiU torna a estafar el poble allargant l’agonia per desinflar l’onada independentista, per acabar acceptant qualsevol engruna d’Espanya que aquí ens vendran, com sempre, com tota una conquesta, malgrat que Espanya no està en disposició mental ni pecuniària de retornar ni mitja engruna, i malgrat que en teoria el poble català diu no estar ja per més engrunes, cosa que no m’empasso. És veritat que molts catalans han obert els ulls des de fa un any i ja han superat la fase d’acceptació d’engrunes, i ho celebro, però molt em temo que per sobre d’això l’engruna embolcallada de paper anunciador de pacte fiscal continuaria sent, a dia d’avui, entre gran part dels catalans, molt llaminera. Hi ha coses que no canvien, i entre elles el bitxo humà. La pregunta de la consulta ja pronostico que, si es fa —cosa que dubto molt— només serà amb la condició que sigui ben confusa, és a dir una consulta ben inútil, de fireta, amb doble pregunta de sí o no, efectivament, però ben confusa, i després, embolica que fa fort i vint anys més discutint-nos pel que haurà significat el resultat de la consulta, que per descomptat, atès el plantejament, tindrà a veure amb qualsevol cosa menys amb un sí rotund independentista. Des de quan CiU ha plantejat les coses sense embuts? I ja no et dic res si busca consens amb altres forces. Mare meva…
 
No crec en els miracles, i un poble no canvia de la nit al dia, ni d’un any per l’altre, per més que ho pugui semblar. Per això no m’estranya gens el que observo, i és que aquest poble s’està empassant una vegada més la vella mentida, ara aplicada a l’independentisme, que cal anar pas a pas, carregar-nos de raons, fer les coses ben fetes i bla bla. Un cop més, al més pur estil convergent, el seny és la coartada per ajornar eternament el que ara és una necessitat urgent, i en un moment dolç i irrepetible per satisfer-la. Un cop més, el seny serà la coartada per avortar la nostra llibertat. I és que, que jo sàpiga, quan un es llança a la piscina no ho fa gradualment, s’hi llança o no s’hi llança. La gent vol creure en Mas perquè necessita creure-hi, perquè a dia d’avui no té més remei que creure-hi. El problema és que, per més que un cregui en Déu, un dia morirà. Per això sóc ateu.
 
Acabo de rebre un premi literari per La guspira, un conte breu que el diari digital Núvol  www.nuvol.com ha tingut la curiosa idea d’escollir guanyador. Verge santíssima! A mi, que m’agrada passar desapercebut! Quines coses, oi?
 
Nota: Faig saber als meus heroics lectors que, a partir del final d’aquest mes de setembre, deixaré d’escriure aquí al Directe per fer-ho al meu blog personal http://ricardbiel-unaltrejuny.blogspot.com
 
Ricard Biel