“Segurament no ho he sabut fer prou bé”, ha declarat el Doctor Carretero, i és la primera vegada que el sento mentir. Però ho comprenc. El Doctor ocupa avui el càrrec que ocupa a Reagrupament i, malgrat ser esquerp quan vol, és elegant i l’elegància no té a veure amb la veritat sinó amb l’estètica, tot i que de vegades puguin coincidir. Per ser més exactes: en aquest cas, l’estètica que exigeix el càrrec està per sobre de la veritat fins al punt que la nega. El Doctor és elegant de mena, però en la seva esmentada afirmació mana la responsabilitat.
És precisament per això, per no veure’m esclau de l’estètica que no he militat mai en cap col•lectiu, polític o del que fos. A banda de la meva al•lèrgia al bitxo humà, l’elegància l’aplico quan em ve de gust, no quan cap servitud m’hi obliga. Només perquè no sóc reagrupat puc dir el que el Doctor no pot dir: Reagrupament ha fracassat perquè aquest és un poble fracassat. Punt final. Ni autocrítica ni hòsties. Bé que la resta de partits també deuen haver comès errors i en canvi els ha anat molt millor, oi? Per tant, tal com jo esperava que passés —no per savi, sinó perquè és propi del catalanet—, ja poden anar-se flagel•lant alguns reagrupats davant la derrota, tan soques immadurs que s’han empassat l’obligada correcció política del Doctor. De fet, quan aquests s’estiren dels cabells davant la meva afirmació que el poble català és cretí, els dono la raó. Reconec que sóc injust, i per defecte. No és que el poble català sigui cretí, sinó que tots els pobles del món ho són. Els pobles entesos com el seu conjunt de població, s’entén. La massa, el ramat, que per això és ramat. Però ja se sap que el xai no se sap xai i encara menys que formi part de cap ramat. Per això s’escandalitza quan algú l’emmiralla.
Reagrupament ha fracassat, però el fracàs estava escrit des del principi, abans i tot del naixement de l’associació. Només calia la prova del nou, i el partit de Carretero ha operat per constatar-ne el resultat. Gràcies a Reagrupament, la radiografia del país és perfecta. En aquest sentit, la feina feta no ha estat debades. Un cop clar el diagnòstic, la meva conclusió és que Reagrupament faria bé de plegar veles. Si continuen, significarà que no s’ha entès res de la lliçó que el partit mateix, per sort, ha propiciat. El poble català ha deixat clar que vol ser espanyol, i no admetre-ho no és una falta de respecte, però sí un absurd desacatament. Mai no s’ha de respectar allò que un no troba digne del seu respecte, per més que la majoria opini el contrari. Mai. Això sí, s’ha de saber acatar quan toca. I ara toca acatar que no té sentit insistir a plantar llavors sobre el ciment. Jo no respecto gaires coses, però n’acato moltes més. Menyspreo, escupo sobre l’estúpida decisió electoral de l’estúpid poble català. Però l’acato. No tinc més remei. I no m’agrada fer el ridícul.
Per si fos poc, la cúpula de Reagrupament hauria de saber que molts dels seus pocs votants ara estan dient que es penedeixen d’haver llençat el seu vot perquè, segons diuen, “no ha servit de res”. És a dir, fins i tot entre els seus votants hi ha qui troba que s’ha equivocat i que hauria d’haver votat per un cavall guanyador pel sol fet de ser-ho. Ni se’ls acut pensar que no haver donat suport a partits nefastos ha estat una bona manera d’emprar el seu vot; ni se’ls acut pensar que s’ha de votar segons els propis convenciments i no els dels altres, amb independència de quin pugui ser el resultat d’aquest vot. En fi. Ni entre els pocs vots obtinguts per la militància reagrupada hi ha hagut en molts casos convenciment en el vot a Reagrupament. Aquest, aquest és exactament el nivell del país.
Plegueu, doncs, reagrupats. Si més no com a projecte electoral. Feu-vos aquest favor. Sou estranys a la vostra pròpia terra. Admeteu-ho. Assumiu-ho amb dignitat i coratge. Fins ara us heu mogut en la més elevada dignitat, però la continuïtat suposaria caure en el patetisme. Com deia en l’anterior article, desenganyeu-vos: aquest poble no vol tractors sinó Ferraris; aquest poble us ha ensenyat que no vol raons, veritat ni sacrifici, sinó contes de fades per a infants, perquè una llar d’infants és el que vol continuar sent Catalunya abans de ser definitivament Espanya; i com a contrapunt, aquest poble us ha ensenyat que vol gent que aparenti marcar paquet per reflectir-s’hi. Però només que ho aparenti, que no vagi de debò, només com un miratge per distreure la pròpia covardia. Què hi pinta, Reagrupament, en aquest panorama nacional? És veritat que a Puigcerdà el Doctor ha aconseguit uns resultats excel•lents, i això podria fer pensar que sí que hi ha alguna cosa a fer. Però no és veritat. No ens enganyem, Catalunya no és Puigcerdà, on el Doctor ha triomfat perquè la seva obra com a alcalde per força va ser visible per a tothom. Però què en sap, Catalunya, de l’obra del Doctor? Com podria mai saber-ne res si no hi ha suport mediàtic per donar-lo a conèixer? I el més definitiu: com a nació, no com a gestor d’una vila, Catalunya en voldria saber res, d’ell? Tot i el seu silenciament, el resultat d’aquestes eleccions ha apuntat que no.
Llegeixo en els webs comentaris de Solidaris que es lamenten que, per culpa de Reagrupament, Solidaritat s’ha quedat a les portes d’obtenir grup parlamentari propi. Objectivament és veritat. Però, per sobre d’això, és el que té el sectarisme, que encega. Jo m’ho miro al revés: per culpa de Solidaritat, Reagrupament no ha aconseguit cap diputat, veus? En qualsevol cas, missió acomplerta, doncs, Solidaritat. Però a mi, se me’n fot perquè ja he acomplert la meva, de missió, i he decidit que ja no sóc d’aquest país. Res no m’hi uneix, i la vergonya m’ho impedeix.
