Assisteixo a l’acte de presentació de la coalició de Reagrupament i Solidaritat a les municipals per Barcelona. La cosa em provoca vergonya aliena, em resulta trista i patètica, i l’únic que segons la meva sensibilitat salva el naufragi de la vergonya és el magnífic lloc on se celebra l’acte, el modernista hospital de Sant Pau. De manera que mentre escolto el presentador de l’acte i comprovo estupefacte com ens pren, als assistents, per imbècils, opto per alçar el cap i contemplar el magnífic sostre de l’edifici. El presentador ens diu amb impostat entusiasme autocomplaent, com si s’adrecés a criatures borderlines, que “per fi ho hem fet possible!” en referència al pacte entre les dues formacions. En fi. La cosa no pot ser més sorprenentment ridícula. En primer lloc perquè el presentador de l’acte dóna per fet i sense enrojolar-se que hi havia una demanda massiva i frisosa, una gran expectació entre el poble perquè aquestes dues formacions arribessin a un acord, quan de fet a dia d’avui els seguidors de Rcat i SI junts hi cabrien en un autobús, cosa que, per cert, lamentablement els equipara al cas de l’UDC del paràsit Duran. En segon lloc, l’entusiasme del presentador de l’acte és ridícul perquè allò que considera una proesa no és res més que el resultat de la misèria. Perquè em pregunto en què coi hauria de consistir la dificultat d’un acord entre aquestes dues formacions quan resulta que diuen ser insubornables en l’únic i comú objectiu de la independència. En què es diferencien les dues organitzacions, doncs, perquè hagi hagut de resultar tota una proesa aconseguir arribar a un acord? Només pot ser en una cosa: en el rei al cos de cadascuna. Aleshores, a què treu cap l’entusiasme del presentador? No hauria de sentir més aviat vergonya? No va ser de fet una vergonya que, dues formacions que a hores d’ara encara és un misteri saber en què es diferencien ideològicament, no s’haguessin fusionat des d’un principi en una de sola? I en tercer lloc, i al fil d’aquest segon aspecte, no és humiliant haver de fingir entusiasme per un acord que el més burro de la classe sap que s’ha produït només perquè cada formació per separat no s’ha menjat una rosca i ara fan de la necessitat virtut?
I mentre contemplo el sostre sentint-me insultat per les paraules de l’eufòric presentador, tot d’una sento aplaudiments i apareix a l’escenari l’Uriel Bertran, de SI. Bertran diu quatre veritats ben dites, intel·ligents, amb bona dicció i taules, però malauradament sense el carisma innat que ha d’anar integrat en l’orador. I és llàstima, penso, perquè la gent no només vol sentir coses intel·ligents, sinó que sembli que ho són. Sort, però, –o no– que l’auditori és de gent ja convençuda. La sala és plena, però llàstima que siguin –que siguem– quatre gats. Més concretament, llàstima que siguem quatre gats els que sabem que la independència només l’aconseguirem el dia que Rcat i SI i la CUP conformin majoria al parlament català. I encara més: llàstima que siguem dos gats, és a dir la meitat d’aquests quatre gats, els que som conscients de l’evidència que això no es produirà ni en un somni en coma etílic, i per tant no té sentit que Bertran, el magnífic candidat i orador Ignasi Planas, de Rcat, i companyia, caiguin en l’error de dir la veritat, és a dir que ells són els bons de la pel·lícula i la resta els dolents. Perquè aquesta veritat és molt petita al costat de la gran veritat: el poble català no els té en compte, fins al punt que tenen zero representació al parlament. És un error, per tant, confondre la realitat amb la raó. I quan es reclama la raó a aquells que s’entossudeixen a continuar votant des de i per a la desraó, s’està ofenent el poble desraonat, que resulta que és la immensa majoria, la qual, ofesa i a la defensiva, encara s’aferra més a la seva estúpida desraó, de manera que SI i Rcat es queden sols amb la seva raó, que jo no dubto que és la raó. Però, i què?
I és que, si es vol la independència, no és bona cosa dir a la gent que defensa als inútils d’Esquerra o als farsants de CiU, o sigui la gent que també defensa al jutge Vidal en comptes de penjar-lo dels collons per redactar una constitució espanyola per a un suposat Estat català; penjar-lo dels collons per pretendre, entre altres exquisides ocurrències, fer cooficial l’espanyol, pensant-se que fent-se el simpàtic amb els colons a casa nostra aquests deixaran de ser-ho per convertir-se tot d’una en agraïts independentistes; penjar-lo dels collons per procurar la mort segura del català posant una bena en una ferida inexistent, perquè no conec cap ni mig colon espanyol que parli d’acceptar i no diguem votar independència amb la condició que l’espanyol sigui cooficial; penjar-lo dels collons per pretendre fer-nos creure que està disposat a transgredir la llei espanyola mentre que alhora té cura ridícula de no fer enfadar els espanyols amb propostes grotesques com la cooficialitat de l’espanyol en una Catalunya independent; penjar-lo dels collons per fer-nos creure que amb aquest capteniment d’esclau pensa actuar com un home lliure. En fi, no és bona cosa, deia, fer saber a la gent que troba encertat votar Esquerra, CiU o aplaudir les genialitats del jutge Vidal, que en fer-los confiança estan posant llenya al foc de la nostra desaparició nacional, perquè aquests són partits febles i aquest és un senyor amb idees pròpies de febles, perquè resulta que ells, SI i Rcat, són els forts, els bons de la pel·lícula i la resta són els febles, els dolents de la pel·lícula. No, no és bona idea. O sí. Perquè, tractant-se d’aquest poble, és veritat que tota bona idea és igualment sempre una mala idea.
