CiU, ERC i el mus

Davant les notícies d’un acostament entre CiU i ERC penso que cal tenir clares dues o tres coses. En primer lloc, no es tracta de CiU sinó de CDC, vaja que van del braç però ben bé el mateix no són. En segon lloc, que  no sé si és un acostament convençut  o una manera  de posar gelosa a la parella legítima, no sé si m’explico. I en tercer lloc, m’agradaria que en tot aquest temps haguessin après a jugar al mus.
Dic això perquè en aquests moments el país no està per bromes o jugades a curt. Per accedir a un plat de llenties, és a dir, la política de sempre de CDC i adlàters, no cal gaires  moviments:  es baixa el cap, una pràctica a la que ja estan acostumats, i a rebre els diners del fons de liquiditat, encara que pel camí ens hàgim d’empassar més desballestaments de l’estat del benestar. Finalment, no és aquest un preu massa alt, per segons qui, o si més no, no ho sembla. No es pot oblidar en aquest moment que CiU va col·laborar en posar damunt nostre l’espasa de Damocles de la intervenció amb el seu vot favorable a la Llei d’estabilitat pressupostària al Parlament espanyol, segons ells, per garantir una transferència de 3.000 milions d’euros, que no sé, tan sols, ni si ens ha arribat.
Ara bé, si és un intent seriós de  defensar el país, d’anar més enllà d’un marc institucional que a nosaltres se’ns ha quedat curt, tot  i que des del PP i altres  el veuen com un impediment per implementar les seves polítiques d’espanyolisme excloent, benvinguts, però que aprenguin primer de tot a jugar al mus. En aquest joc meravellós  es juga a quatre envits, i els jugadors mediocres acostumen a guanyar el que s’anomena la petita. Diuen d’ells que són perdedors segurs, més quan l’oponent  sempre és mà i porta  habitualment entre un 31 i un 40. Jo els recomano que si de debò volen construir una alternativa prenent com a soci a ERC juguin amb la voluntat de guanyar, que vol dir aturar les retallades, anar unilateralment cap a la Hisenda pròpia i en uns mesos cap a la  consulta sobre l’autodeterminació, que incrementin els ingressos aplicant impostos a qui s’ha beneficiat i es beneficia de la crisi, que no som precisament les classes populars  i els sectors mitjans de la societat, que reivindiquin  els trets identitaris amb polítiques de presència a l’exterior desacomplexades,  que ens mostrin al món com un futur estat… Amb aquestes cartes, fins i tot al mus es pot perdre; però  també hi ha la possibilitat, real, de finalment guanyar.