Amb l’anunci solemne de voler anar cap a un “Estat propi”, CiU m’acaba de provocar un greu dilema existencial, o com a mínim intel•lectual, tenint en compte que, mentre fan aquesta proclama, curiosament la pronúncia de la paraula independència continua provocant al•lèrgia a aquest partit que, des d’ara, suposo que haurem d’anomenar estatalista per no haver de dir independentista —davant la pregunta directa del periodista, Oriol Pujol ha afirmat que “CiU no és independentista, sinó que és molt més que això” (?!). I suposo també que des d’ara els convergents en tant que estatalistes no es faran dir sobiranistes —és clar que vés a saber si no les dues coses alhora perquè el seu fort és la pesca i amb dos esquers sempre es pesca més que amb un. En fi. La qüestió és que jo havia cregut tota la vida ser independentista justament perquè aspirava a tenir un Estat propi per a la meva nació. Però no. Es veu que ho tenia mal entès i la cosa no va per aquí. Me’n faig creus de com he pogut estar confós tota la vida. I ja tinc uns anys. Però res, aigua passada no mou molí, cal mirar endavant i només puc fer que agrair a CiU l’aclariment del meu error.
Si no fos per l’agudesa convergent, contrastada definitivament en l’última reunió de la secta, reconec que ara mateix cauria en la imperdonable precipitació d’indignar-me pel fet que, casualment, els convergents fan la proclama el cap de setmana, coincidint amb l’hora de l’aplec, i no dilluns al matí, quan la cosa va de debò i per exemple pacten amb el PP res, un detall: el control dels mitjans audiovisuals catalans, aquells que, com tothom sap, no tenen res a veure amb la difusió de la consciència independentista catalana, o sigui en el fet que el poble “encara no estigui prou madur per a la independència”. I això malgrat que, segons es deriva de l’acció de CiU aliant-se amb el PP, curiosament el partit considera d’altra banda que el poble ja és ara mateix prou madur i savi, atès que no li calen les consignes mediàtiques per saber el que ha de fer —per exemple, anar cap a la independència o votar-los a ells.
I si no fos per l’agudesa d’aquest inefable partit, no m’entraria al cap com és possible afirmar tenir com a objectiu un Estat propi i alhora continuar defensant un pacte fiscal amb l’Estat veí. És a dir; insisteixen tossudament no només a continuar tenint-hi relacions dins el seu ventre, sinó a enfortir-les, cosa que desmenteix la intenció de sortir de l’Estat espanyol per crear-ne un de propi català, tal com ara diuen voler fer.
Tot plegat em porta al següent raonament: l’enèsima presa de pèl convergent en forma de pastanaga aquest cop és tan descarada, tan desvergonyida, que només pot ser el producte d’un greu error que els desemmascararà definitivament davant del poble català. Això, o bé CiU considera els catalans tan rematadament subnormals que el partit té la total tranquil•litat que, per més grossa que la diguin, el populatxo continuarà picant l’esquer. Ep, reconec que fins fa tot just cinc minuts m’equivocava pensant sense dubtar-ho que es tractava d’aquest segon cas. Però no. Pensant-hi amb més finesa m’adono que no. La cosa no va per aquí. La cosa és molt pitjor. La cosa és molt més retorçada. M’adono, ingenu de mi, que no és pas que els catalanets no s’adonin que CiU els està prenent el pèl amb l’última marcada de paquet amb rumb a Ítaca. No. El catalanet s’adona perfectament de la presa de pèl, però la seva eterna covardia que el mena eternament a l’autoengany l’obliga a realment creure’s que no se n’adona, la qual cosa demostra, per poc que s’hi reflexioni amb honestedat i el cap serè, que el catalanet, a banda òbviament de necessitar urgentment un psiquiatra, és més subnormal que el subnormal més profund imaginable, aquell que, si no veu les coses és perquè realment no se n’adona i no perquè, veient-les, insisteixi a perjudicar-se amb un masoquisme insòlit al món mundial fent veure que no les veu. En fi. Cosa única, el catalanet.
No voldria, però, acabar aquest article havent deixat un mal regust de boca al lector. Animo a tots els catalanets a participar activament en la Marató de TV3 per la pobresa, tot i que reconec que no sé com hi podran participar, atès que en aquest punt de misèria nacional caldria organitzar en paral•lel una Marató per la pobresa per ajudar als catalans caritatius per tal que tinguin un cèntim per poder ser caritatius amb els catalans necessitats, i així successivament, en un enfilall infinit de maratons. En fi, trivialitats a banda, un cop tranquil•litzat pel fet de saber que ja tenim la qüestió de la sanitat feliçment solucionada, segons es desprèn del bombardeig de notícies monotemàtiques amb què ens obsequia de bon rotllo des de fa setmanes TV3 sobre l’excel•lent tecnologia mèdica catalana i la felicitat dels pacients atesos —els supervivents, s’entén, aquells que han arribat a temps d’operar-se abans de dinyar-la en plena llista d’espera— ara toca enorgullir-nos del nou invent solidari de TV3, aquella televisió tan altruista que primer col•labora en la pobresa catalana confonent el poble, anestesiant-lo, espanyolitzant-lo al màxim tirant tota la sorra que pot sobre l’independentisme, i després organitza la Marató per la pobresa. És clar que no se’ls pot negar coherència: d’un costat parlen de Marató per la pobresa, no pas contra la pobresa, i de l’altre és evident que no tindria sentit organitzar-la sense abans fomentar la pobresa, oi? En fi. Tranquils, però. Ara CiU pacta amb el PP el CCMA, aquesta cosa dels mitjans catalans. Serà la millor Marató per la pobresa catalana abans d’arribar a l’”Estat propi”. Ehem.
