Convergència i Unió, sense cap mena de pudor, trasbals ni problema moral, ha presentat una esmena als pressupostos (que té moltes possibilitats que tiri endavant) per tal de rescabalar les concessionàries de les autopistes radials de Madrid, que tenen pèrdues (de fet, menys guanys dels previstos) arran de no tenir el trànsit que havien calculat (recordeu que quan es van construir, l’Estat ja havia esmerçat milions i milions d’euros per deixar la ciutat totalment articulada a través d’autovies lliures de pagament).
Heu de saber que, Esquerra en la sessió de la Comissió de Pressupostos celebrada la setmana passada ja va deixar clara la seva posició de denúncia i va reclamar a CiU, però també mirant els diputats socialistes, que retirés l’esmena per no generar un escàndol vergonyant. I per dignitat, com a catalans (després d’anys de pagar autopistes a Catalunya, perquè no hi havia vies alternatives). Que vivint els temps de crisi tan durs actuals, s’hagin d’utilitzar diners (allargar concessions comporta diners) per acabar de fer el fardellet a Abertis, Acciona, ACS, Ferrovial, FCC, OHL, Itínere no té nom.
Però, és clar, d’això de les autopistes, no se n’ha parlat (ni el Juliana, ni el Barbeta, ni la Rahola, ni tants altres opinadors al servei de la llibertat i de la independència de criteri).
D’aquí que tot plegat està passant sense pena ni glòria, la qual cosa ens recorda com sovint constatem la dificultat a l’hora de fer arribar l’orientació de les nostres actuacions polítiques (el perquè i el com) i llurs execucions. Desgraciadament, malgrat la socialització de les noves tecnologies, el fet és que acaba essent força normal que persones identificades amb l’ideari republicà i compromeses en l’àmbit políticindependentista d’esquerres reconeguin el desconeixement de la feina política feta per les persones a les quals han convertit amb els seus vots en càrrecs electes.
Les causes del perquè són moltes i complexes, però en destaca una: la intervenció dels interessos econòmics i polítics dels propietaris dels mitjans de comunicació privats, l’orientació dels quals comporta destacar i positivar la feina d’uns i amagar o, fins i tot, ridiculitzar la dels altres. La resta, es va fent sol fins aconseguir definir un marc, dins del qual els uns apareguin com els bons (assenyats, eficaços, honrats, etc…) i els altres, tot el contrari. Així de simple, així de ridícul. Però ben cert.
Oi que enteneu, electors d’Esquerra, el perquè de les dificultats de tot plegat
