BARÇA – CHELSEA 2-2
El Barça clou la seva participació a la Champions amb la meritòria classificació del Chelsea i quan diem meritòria ens referim al mèrit dels blaugrana en aconseguir véncer les evidents limitacions dels blues i fer-los classificar per a una final que eren clars candidats a presenciar per tv des del mateix inici de la competició. Ordre tàctic, disciplina i una efectivitat només comparable a la d’un redactor de Rival Petit en una incursió a Luz de Gas, basten a l’equip londinenc per accedir a la seva segona final de la competició, beneficiat per la negligent punteria d’un Barça que cau finalment víctima dels seus propis errors i particularment dues badades defensives que evoquen els empats in extremis de Betis i Apañó el 2007 i que en aquest cas constitueixen tot el bagatge ofensiu d’un Chelsea on encara es fan creus que hagin passat l’eliminatòria, com Popota quan li fa cas una xati que no sigui Sánchez Camacho. Efectivament, el FCB aconsegueix encadenar una successió de desgràcies i froilanades en pocs dies, difícilment igualable si no és per algun brillant pla elaborat per les ments privilegiades de la junta directiva en coalició amb els seus aliats ideològics i esportius de la junta del Madrit. Una concatenació de fets desgraciats només comparable a la renovació anual de 35.001 carnets de sossi del FCB en contra del que aconsellarien les facultats mentals dels seus titulars degudament examinades per especialistes. Ens referim sí, als 35.001 bípeds que en ple ús de les seves malmeses facultats ens van entaforar a la direcció de Més Que Un Club la nèmesi del corrent il·lustrat, avançat i revolucionari del barcelonisme que va ser sotmès a persecució i extermini un abril de 1996 en un context semblant de pèrdua de tots els títols importants en pocs dies i que va costar la devolució als nostres enemics de l’hegemonia a la què havin sigut sotmesos per part dels homes de Hendrik Johannes Cruijff i tornant sota la implacable direcció de la facció inframental del barcelonisme a la situació que no seria de bell nou revertida fins a l’arribada al 2003 dels marmessors ideològics de l’holandès. Sí camarades, sense l’estridència de la fatwa contra el cruyffisme-leninisme, assistim a un cop d’estat silenciós contra el que queda de la seva reformulació contemporània: el cos tècnic i l’equip. Sotmès el primer a pressions públiques inacceptables, quan directament no se li ha ensenyat la porta i sotmès el segon a campanyes de descrèdit que poden culminar amb una sortida al mercat de la majoria dels seus integrants, és a dir tots menys Messi, Xavi, Iniesta, Puyol i Valdés. Sí, sembla ser que el neonunyisme desperta del seu malson de quatre anys i veu al final del tunel la llum del vell ordre caigut, trepitjat i humiliat per tones de joc d’atac, possessió, gols i títols, que només la malaurança ha impedit de veure arrodonits amb una 5ª Champions que hauria suposat una bonica maneta al nunyisme, ara rearmat i a punt de, amb la cobertura de les clavagueres mediàtiques barcelonines i el seguidisme de la facció més cretina de la culerada, acabar de posar els claus al taüt de l’obra mestra del bo i millor del barcelonisme. És per això que Rival Petit fa una crida pública perquè l’odi prengui cos en les masses culers per impedir un nou servei als nostres enemics per part del conspicu neonunyisme embrancat en la demolició del FC Barcelona.
MADRID – BAYERN 2-1
El Reial Madrid, Mejor Equipo del Mundo Y del Universo Conocido (d’ara endavant, memyuc), com a estandard immortal de l’Espanya eterna, es marca un sentit homenatge a la família titular de la Corona hispànica, oproviosament assetjada per les campanyes de desprestigi d’envejosos usurpadors i per tota la diversa turba que integra l’Anti-Espanya. Així, la plasticitat del xut a pals de Froilán Gramos va iluminar la nit madrilenya i amb la immediata certificació de Schweinsteiger va enviar el Bayern cap a casa: directament a Munic a diputar la final al seu estadi contra el Chelsea. La incompetència de Mourichalar en la gestió i direcció del partit neutralitza el ràpid avantatge de 2-0 que havien assolit els seus jugadors mitjançant C3PO i aconsegueix arraconar-los al seu propi camp deixant els alemanys no només escapar vius, sinó en alguns moments a prop de resoldre l’eliminatòria abans d’arribar a una hil·larant tanda de penals on el futur Pilota d’Or repetiria l’actuació de Moscou 2008 però sense un John Terry a l’equip contrari, fornint a la civilització un nou triomf com és cada eliminació del memyuc de la competició, i amb un final tan tràgic i cruel com la Humanitat demanava, tot plegat per confirmar que, efectivament, les millors temporades de Mourichar són les segones.
