CHELSA – BARÇA 1-0
L’impetuós assalt blaugrana a Stamford Bridge fracassa en estavellar-se sorollosament contra els dos pilars que aguanten dret l’obsolet entramat local: Cech i Drogba, que s’imposen a les limitacions tècniques del seu equip,talment Guardiola i Vilanova imposant-se a les limitacions intel·lectuals de la seva directiva, i esdevenen dos malsons en la nit blaugrana; el porter, romanalla dels porters produïts pel socialisme real amb el motllo de Lev Yashine, servint-se dels seus 3 m. d’alçada i 7 d’envergadura per tapar tota la porteria, i el davanter portant de corcoll tota la defensa visitant i aturant inoportunament el joc cada 3 minuts agonitzant a terra moments abans de cada nova cavalcada cap a la porteria de Valdés. Res que no coneguéssim, tot plegat, amb l’afegitó de l’exitosa tàctica de l’entrenador local per ofegar Messi enmig de l’embut creat entre l’àrea i el mig camp per un núvol de no menys de 20 o 25 migcampistes blues, amb una tàctica assajada per un altre antic i conegut entrenador del Chelsea avui al Madrit amb una llarga llista d’intents que es compten per sonats fracassos. Efectivament, Rival Petit dedica aquesta crònica als coneguts i indissumul·lats mourinhistes de Barcelona que surtin dels contenidors de rebuig i en aliança amb el cretinisme tribuneru aprofitin la derrota per clavar els seus ullals infectes en el coll de Guardiola mentre vomiten les seves conclusions del tipus “tant toquet no serveix per re” “lu que es té que fer és ficar la pilota a dintre i deixar-nos de mariconades” “a fora camp s’ha de sortir a la contra”, i perles d’anàleg criteri i rigor. Davant aquesta visió premoderna, abjecta i condemnable, Rival Petit us ofereix l’anàlisi correcta dels fets des de la perspectiva il·lustrada, avançada i científicament verificable: un equip més vell i molt inferior al Chelsea de Llourinho posa contra les cordes un Barça molt millor que el de Rijkaard amb les armes que tenia Di Matteo a l’abast per superar les mancances del seu equip: ordre, disciplina, sacrifici i futbol, sense necessitat de recòrrer a arts de la guerra més pròpies dels almogàvers, com ara inundar el camp de batalla sacrificant-hi el potencial del superequip que li havia comprat el rus al ploramiques compulsiu de Setúbal, i que aquest va estrafer en un batalló d’aizkolaris liderats per Del Horno, amb els resultats ja coneguts de la brillant estratègia del Rommel portuguès, coronada amb la suplència de Drogba en benefici d’Hernan Crespo, gest que els culers mai no li agrairem prou, com va restar palès ahir. La derrota recupera el vell hit cruyffista de passar per sobre el rival i ametrallar la porteria contrària, per marxar cap a casa amb un poc a res en contra i cara de feixitos. En aquest cas, mercès a una innecessària indalicadesa de Messi en el temps afegit de la primera part, propiciant una contra defensada al seu torn amb un criteri semblant al que Aliantinho entén per defensar el Barça. El resultat final, d’una banda serveix per preparar el partit contra els dolents sense el criminal clima d’eufòria que fins ara el precedia, de l’altra, és prou complicat com per mantenir la tensió i la intensitat de l’equip i finalment és prou curt perquè sigui perfectament salvable sense èpiques, crides a la Jihad, apel·lacions a la testosterona, invocacions de forces tel·lúriques, ni altres tàctiques de temps pretèrits que caldria començar a deixar en mans de la parapsicologia, ja que qui s’enfrontarà dimarts al Chelsea, no és la tropa de Venables tan enyorada pel nunyista Urdin-Gorria.
BAYERN – MADRID 2-1
Amb la solvència i la brillantor de les candidatures olímpiques madrilenyes, el Madrit de la Décima presenta la seva candidatura a finalista oferint a la seu mateixa de la final una imatge més penosa que la combinació de convergents i sociates defensant la monarquia, amb sindicats defensant Repsol i atacant una nacionalització. Si aquesta combinació de prodigis alhora és possible, no retreurem pas a Llourinho ni a la lobotomitzada massa infrahumana que el segueix, que esperin que hi hagi algú a Europa amb gana de tornar-los a veure per l’Allianz Arena abans de la temporada vinent, sinó és per veure’ls davant els nostres, amb el deler sàdic del públic del cinema gore. Marcelo no va faltar a la seva cita amb la violència, amb la tangana reglamentària tot seguit, amb la indulgència arbitral per una banda i les protestes de rigor de Llourinho a la sala de premsa per l’altra, tot plegat amb la cobertura mediàtica de la Brunete, mentre Cointreau i Casillas acompanyen l’àrbitre com a ases dels cops per la derrota i l’Hysterical One se’n surt amb un indult popular malgrat la manifesta covardia i incompetència amb què havia preparat el partit. Tot plegat per a tranquil·litat d’Angela Merkel en comprovar que els espanyols són perfectament capaços d’ajustar-se a plans previstos, fan el que se n’espera i no són un focus d’inestabilitat ni sorpreses desagradables, per més desagradable que sigui llur existència.
PS: aprofitem per desmentir els rumors malintencionats que circulen sobre Popota i Màrius Carol arran de llur viatge a Botswana i aclarim que l’atroç final que haurien patit després de caure tots dos dins una bassa d’hipopòtams en zèl, només és fruit de les perverses fabul·lacions de +Més i Xaviero
Signat: Ròdia
